Audios de eJ
dimecres, 20 de juliol del 2011
La responsabilitat dels irresponsables
L'opinió que tots vem estirar més el braç que la màniga i que per tant la crisi és culpa de tots/es és un argument que estic sentint fins a la sacietat. Aquells/es qui ho esgrimeixen pot ser creuen que a base de repetir una mentira mil vegades aconseguiran una veritat. No podem deixar passar aquests arguments suposadament innocus, i és necessari que adaptem el nostre llenguatge a deixar clares les responsabilitats.
La primera part de la frase és completament certa: vem estirar més el braç que la maniga. Bé, no és ben be així perquè no és només un fet passat, sinó un fet present, continuem estirant més el braç que la màniga. I no és un secret. Qualsevol persona amb un mínim de cultura de la nostra societat sap perfectament que el ritme de consum que portem els països rics és insostenible a mig termini. Igual que la bombolla immobiliària, que tots/es sabíem que un dia o altre petaria, la nostra magnífica societat de consum un dia o altre petarà, via esgotament energètic, via calentament global, via guerra mundial, o potser perquè caiguin els EUA i ens quedem sense la Roma que protegeix les nostres fronteres dels bàrbars. Qui sap?
Estem tots/es avisats/des, hem vist desenes de documentals, articles, opinadors/es i pamflets. Serem responsables del que ocurreixi? Home, si, per activa o per passiva, qui més, qui menys tots/es hi estem ficats. Llavors, potser tenen raó? De cap de les maneres.
La jerarquia de comandaments
Recentment s'ha jutjat a l'ex-general Ratko Mladić pels crims comesos a la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Estic segur que aquest senyor a part de no reconèixer als qui el jutjaven, si pogués es defensaria utilitzant argumentacions exculpatòries del tipus defensàvem als nostres compatriotes. O sigui, més o menys, la culpa és de tots/es, que vol dir no és de ningú. Però el cas és que aquest senyor va ordenar ell directament l'execució de persones civils, cosa per la qual se'l jutjava de genocidi. Aquest senyor té molta més responsabilitat o culpa que qualsevol dels soldats que van disparar sobre persones desarmades, simple i purament per una qüestió de jerarquia.
Per aquesta mateixa raó, jo o tu, o qualsevol que va comprar un pis, no podem tenir la mateixa responsabilitat o culpa en l'esclat de la bombolla immobiliària que el President del Govern o el governador del Banc d'Espanya, o l'empleat o el director de l'oficina bancària amb qui vas signar la hipoteca no pot tenir la mateixa responsabilitat que el Director General de l'entitat bancària en qüestió. A nosaltres, els ciutadans de peu, no se'ns pot jutjar per generar la bombolla immobiliària o un deute exterior del sector bancari desorbitat, és a d'altres a qui se'ls podria demanar responsabilitats, justament perquè ocupaven càrrecs de responsabilitat.
Les diferents responsabilitats en un hipoteca
Diuen que el senyor que va signar una hipoteca sabent que no la podia pagar és tan culpable com l'entitat bancària que li va prestar que també sabia que no la podia pagar. Això justificaria que tots/es estem en el ajo, però l'impagament d'una hipoteca no té culpables. Si algú no pot pagar pel que sigui i no arriba a algun acord amb el banc, perd la casa i els diners invertits fins el moment, i l'entitat bancària rep la casa com a compensació del que manca per pagar. Cada part té les seves responsabilitats perfectament delimitades.
No hi hauria gaire més a parlar, sinó fos perquè el sector financer espanyol va endeutar-se excessivament i actualment té més impagaments dels que pot suportar, té més totxo que diner en metàl·lic. El fet de concedir hipoteques a famílies amb altes probabilitats d'impagament no és un fet atzarós, aïllat, ocult o irracional sinó que correspon a una lògica de competència entre entitats financeres que les autoritats públiques coneixien i van permetre.
La planificació per part de les entitats bancàries és evident en la publicitat, i fins i tot, en els canvis en les clàusules contractuals. Van voler minorar riscos garantint el diner prestat més enllà del propi actiu immobiliari. Aquestes hipoteques amb retorn dinerari garantit poden ser vistes com una modalitat d'hipoteques amb més garanties per a les entitats bancàries o simplement com un abús de poder per part d'aquestes conjugat amb la inacció de l'autoritat competent.
Per què els directius d'entitats financeres cobren centenars de vegades més que els seus empleats? Hem de suposar que això és així perquè tenen més responsabilitat. Son les persones van decidir continuar concedint hipoteques malgrat tot, i durant anys de forma exitosa, amb abundants beneficis per a l'entitat i comissions per a la seva butxaca. Però en que consisteix aquesta major responsabilitat quan han portat la seva entitat a la fallida? Algunes persones han perdut la casa, les entitats recapitalitzant-se, i els gestors responsables de tot plegat, què? No, no son igual de culpables uns que altres, ni igual de responsables.
No li digueu mercats si son operadors financers
Aquest dies la premsa atribueix al mercat financer accions com per exemple augmentar el preu del bo de deute espanyol. El cas és que ens hem acostumat a parlar de mercats com si fossin ens reals i no ho son. El mercat, amb el significat que se li vol donar, és un constructe neolliberal. Aquests mercats son un mite basat en una mà invisible que regula automàticament el preu de les coses a partir de l'oferta i la demanda.
Acceptar el mite del mercat com a realitat latent és negar les persones i institucions que interactuen en la compra venda d'un determinat producte. I més important encara, és negar la seva responsabilitat. Això és tant així, que la Unió Europea s'ha adonat a aquestes alçades que cap agència de rating és europea, és a dir, que tant en economia com en el futbol, el factor camp és important.
El capitalisme es basa en la limitació de responsabilitat al capital. Això no té perquè voler dir que en la resta el capitalisme sigui irresponsable, però si hi penseu una mica veureu que no aniríem desencaminats. Aquesta limitació de responsabilitat, el capitalisme financer l'ha portat fins a un extrem. Tant a l'extrem que un pot ser còmplice amb el saqueig d'un país, amb la fabricació d'armes o amb la desforestació de l'Amazones sense ni tan sols saber-ho.
Diuen, i és cert, que una bona part del deute grec el posseeixen (ex)treballadors i treballadores alemanyes a través dels seus fons de pensions. Vist d'aquesta forma tornem a estar al principi, tot és culpa de tots/es. Però no, els (ex)treballadors i treballadores alemanyes no tenen ni idea on estan invertits els seus estalvis, ni ho saben, ni ho poden saber, i si ho arribessin a saber difícilment podrien canviar res.
Els fons de pensions els controlen gestores dependents d'entitats financeres. Aquests a través d'informes de situació financera mundial justifiquen la seva cartera d'accions, i que tot i que ho negaran rotundament, aquesta segueix també una estratègia corporativa d'inversió. Per tant, els responsables no son uns mercats inexistents, ni uns jubilats despreocupats, son uns gestors amb nom i cognoms de companyies amb nom i cognoms.
Per anar acabant
Quan algú argumenta que tot és responsabilitat de tots/es és que o és un bonàs o és algú que té por de la seva responsabilitat. Obviant la primera possibilitat, el cert és que aquesta crisi s'allarga i els que l'estem pagant (ens en responsabilitzem) no son els que l'han provocada (el que tenien i tenen responsabilitats). Conseqüentment, qui més qui menys està força cabrejat. I és clar d'alguna manera ens han d'explicar les coses per a que ens ho puguem empassar sense agafar més mala sang.
Pel que sembla, una línia és anar diluint responsabilitats com aquell qui no vol la cosa. En aquest sentit, cal començar a senyalar als responsables de forma directa, i sobretot, que no ens colin contes com el mercat. No son mercats qui pugen o baixen el preu dels bons del Tresor, no son mercats els qui demanden reformes, son operadors financers, son empreses, son institucions, son persones. I tenen responsabilitats, infinitament superiors que tu o jo.
eJ
divendres, 11 de març del 2011
El tancament de CNN+ i l'avanç del capitalisme escombraria
Qualsevol mitjà que desapareix és una pèrdua en la pluralitat d'informació d'una societat. El tancament de CNN+ implica una veu menys en la crònica diària dels esdeveniments. Una sèrie de professionals de la comunicació que perden un mitjà on explicar successos des d'un determinat punt de vista. Si a més, el mitjà és substituït per GH24, llavors la cosa és encara més greu.
El canvi de CNN+ per GH24 és un pas endavant de la telescombraria. Aquesta obté un canal temàtic i en surt reforçada. Mentre que el periodisme de la informació surt clarament perden. CNN+ mantenia la idea que d'una informació tractada professionalment, i per tant amb una certa “rigurositat”, podia tenir cabuda en l'univers del media business.
Però ja no, les notícies a la tele no son negoci. En un moment de crisi, baixen els ingressos per publicitat i s'ha de reduir la despesa, especialment en aquelles àrees com la informació que son costoses i no generen benefici. A més, s'estreny el mercat i la competència augmenta. Els grups mediàtics estan preocupats per la competència “deslleial” -diuen- dels mitjans públics. Doncs, que siguin les teles públiques les que informin. Malgrat hagin aconseguit treure del pastis RTVE, tot i que pressionin per a que la CCRTV segueixi el mateix camí, una informació de qualitat continua sent un llastre massa pesat del que volen desprendre's.
Només cal veure els telenotícies actuals. La part internacional és com un dejà-vu, les mateixes imatges i comentaris semblants. Tots copien de les cadenes americanes, fins i tot els enviats especials fan cròniques que semblen clonades. Les noticies locals absolutament esbiaixades sota la influència de la mà invisible que els dona de menjar. I la part esportiva, cada cop ocupa més temps i cada cop és més partidista. No és això també un pas cap a la telescombraria?
Des d'uns anys enrere, es proposa l'empresari i l'empresa privada com a símbol social de l'esforç, d'aguantar el país, d'assumir riscos, font d'ocupació, de renda, d'eficiència, eficàcia, etc. Bé, doncs aquests empresaris ideals no deuen ser pas els del sector audiovisual. El sector privat de l'audiovisual dona por i pena, i representa un capitalisme que podríem anomenar “escombraria”, en referència tant a la qualitat del que produeix, com a les relacions socials i laborals que genera.
No ens equivoquem, l'empresariat escombraria tanca CNN+ i obre GH24. Son els representants d'un capitalisme salvatge al que no interessa ni allò que és produeix, ni la seva qualitat, ni les persones que ho han realitzat ni les que ho rebran, ni com s'ha fet, ni les conseqüències que tindrà. Els dona igual ser propietaris d'una emissora ultra-catalanista que d'un diari monàrquic conservador. Tan poden tancar un diari a Murcia, com comprar-ne un a Calatayud. No tenen escrúpols, ni probablement limit en programar telescombraria mentre hi hagi audiència i publicitat. No distingeixen la veritat de la mentida mentre rebin la subvenció. Única i exclusivament els interessa els beneficis i el poder que acumulen.
El tancament de CNN+ no és només un problema de pluralitat informativa, que ho és, sinó sobretot un problema ètic i social. D'un capitalisme desbocat, qui sap si moribund, que ni tan sol és capaç de mantenir a un dels seus màxims valedors fins el moment (CNN+). D'uns governants incapaços de posar ordre dins els sectors econòmics controlats per oligopolis. D'uns polítics que son titelles d'aquestes grans corporacions oligopolístiques. I d'uns ciutadans als quals ens toca una i altra vegada pagar el beure.
El tancament de CNN+ és simptomàtic d'un període històric on la democràcia està essent de mica en mica buidada de la seva essència i en el seu lloc ens estan col·locant un enorme Gran Hermano.
divendres, 21 de gener del 2011
dilluns, 20 de desembre del 2010
21 desembre Vaga de consum
Se trata de no adquirir ningún tipo de bien, producto o servicio durante el próximo 21 de diciembre, con el objetivo de paralizar gran parte del sistema productivo, grandes empresas, bancos, multinacionales y presionar a nuestros gobernantes para que corrijan su actual política económica insostenible, basada en el recorte de derechos sociales y laborales de los menos favorecidos.
El objetivo de la Huelga de Consumo es exigir a los gobernantes (Central, Autonómico y Local) un cambio en sus políticas. Los grandes bancos, multinacionales y especuladores que ocasionaron la crisis del mercado financiero mundial y que recibieron ayudas de decenas de miles de millones de los contribuyentes, están ahora presionando a los gobiernos para retrasar la edad de jubilación a los 67 años, para abaratar aún más el despido tal y como ya han conseguido con la Reforma Laboral, para privatizar la Seguridad Social por la vía del copago, quieren recortar más derechos sociales y laborales, seguir reduciendo nuestro poder adquisitivo rebajando o congelando aún más salarios y pensiones…, y es necesario pararles.
El modelo económico del Capitalismo Salvaje ha fracasado. Se ha demostrado que era social y ecológicamente insostenible, pero aún así han intentado mantenerlo, creando burbujas bursátiles e inmobiliarias hasta que han explotado. El capitalismo salvaje, lejos de reconocer sus errores y pasar a un modelo basado en el consumo responsable, sostenible y respetuoso con el medio ambiente, pretende seguir aumentando sus grandes fortunas recortando nuestros derechos, salarios, prestaciones sociales e intentando que trabajemos más horas y años por menos dinero ¿Esta es su forma de crear empleo?
Debemos demostrar a los verdaderos culpables de esta crisis y sus marionetas, nuestros gobernantes, que somos la mayoría de la sociedad: parados, estudiantes, trabajadores, jubilados, autónomos quienes con nuestro trabajo y consumo mantenemos el modelo actual y lo podemos cambiar.
+info:
divendres, 10 de desembre del 2010
Mobilitza i venceras

Un 60% de vot en les eleccions autonòmiques pot considerar-se un grau molt alt de participació en l'estrany escenari electoral català. Però és clar, tampoc és que n'hi hagi per tirar coets. El proper president Mas va aconseguir mantenir al seu electorat en tensió fins el darrer moment, tot i les estadístiques unànimement favorables, tot i la constatació de l'enfonsament del vaixell tripartit. La seva línia argumental ha estat clar i concisa: no diguem blat fins que sigui al sac i ben lligat.
A les 12 del migdia, quan vaig anar a votar, al Casal de Barri no s'hi cabia. Semblava tal que un bar de copes acabat d'inaugurar. Tenint en compte que visc a un barri de tendència convergent, de seguida vaig entendre que allò era l'auguri del que havia de succeir.
A les 9 de la nit, tombat al sofà, veia i escoltava TV3. Els representants de PSC i ERC s'esforçaven per convèncer-nos que no hi havia hagut transvasament de vots, que el seu electorat s'havia quedat a casa. Sigui com sigui, l'electorat tripartit tenia raons més que justificades per a fer el que li hagi vingut en gana. Ja sigui quedar-se a casa, votar als seus, als altres o en blanc. I si l'electorat ja dubtava imagineu el vot indecís.
El tripartit a més de perdre el nord ja fa temps, ha abandonat completament el centre. IC-EUiA mai no ha estat al centre i prefereix continuar presentant-se com a minoria a l'esquerra verda dels socialistes. ERC erràtica, dient ara si ara no a l'Estatut, al tripartit o al referèndum, finalment juga la bassa més independentista, allunyant-se del vot catalanista progressista i del nacionalista moderat. I el PSC arracona el discurs catalanista, justament el que el va fer guanyar en vots. Li dona per mostrar-nos el discurs d'esquerres progressista. Tot plegat mentre el seu cap estatal ha fet un gir de 180º en les seves polítiques d'esquerra progressista, i dia si, dia també amenaça amb més retallades i més reformes neoliberals.
Per si no fos poc, el mateix Sr. Montilla renega del tripartit en plena campanya, l'única opció realista per tornar a governar. El mateix Sr. Montilla que ha dimitit de Primer Secretari del PSC cap a les 10 de nit del dia les eleccions, i que potser més li hagués valgut que dimitís abans de les eleccions. En el cas que guanyar fos el seu objectiu, és clar.
Per tant, amb un electorat mobilitzat, uns rivals en desbandada i un vot indecís al que en part li agrada apostar pel cavall guanyador, la veritat és que en Mas ho ha tingut fàcil. Qui serà President ja no és notícia. L'interessant serà saber si amb tripartit es va acabar el pujolisme o a partir d'ara ens el tornarem a trobar.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Decreixement o planificació econòmica amb producció socialment útil
El darrer numero de “Andalucía Libertaria (órgano de expresión de la regional andaluza de cnt-ait)” conté l'article del company Lluís Rodríguez titulat “¿Decrecimiento o planificación económica con producción socialmente útil?”. En Lluís fa una critica més que lògica al concepte polític de Decreixement. Jo també crec que actualment créixer o decréixer econòmicament no és una opció que els ciutadans podem triar. Com a mínim sense tenir en compte allò que fa que obligatòriament haguem de créixer. És a dir, sense una crítica a la cultura consumista i al sistema econòmic capitalista, i als lligams entre ambdós.
El moviment decreixentista apunta directament a la cultura consumista, però no al sistema econòmic que la sustenta i les fortes dependències que es generen. La crisi actual ens hauria d'haver ensenyat la interdependència econòmica global en la que estem inserits. Una crisi immobiliària i bancària als EUA quatre anys enrere està removent actualment les bases de l'Estat del Benestar a Europa. I la cosa sembla que no s'ha acabat.
El creixement econòmic es ven com a única solució per a la creació de llocs de treball. I de fet potser ho és a curt termini. Què proposa el decreixement per crear llocs de treball? Segurament hi ha una resposta, però el que vull dir amb aquesta pregunta és que coincideixo amb la major part de la critica decreixentitsta al modus vivendi actual, però és realista plantejar el decreixement com a alternativa amb la que ens està caient i ens caurà? No, no és realista.
En els darrers anys, l'esquerra (política, sindical i social) sembla mancada completament d'idees de progrés i de canvi. La veig completament incapaç d'oferir alternatives a l'onada neoliberal i neoconservadora. I quan ho fa, com en el cas del decreixement, ho fa en uns termes absolutament fora de mare, impossibles de ser assumits per àmplies capes socials.
Crec que en Lluís dona en el clau parlant de planificació econòmica i de producció socialment útil. No cal ser cenetista per entendre que aquesta és la via per on abordar el futur. Us recomano la lectura de l'article en qüestió.
eJ
17-11-2010
diumenge, 14 de novembre del 2010
Jo t'ignoro

De la recent visita de l'anomenat “Sant Pare” ben aviat no en quedarà res. Un espai en la memòria dels que l'han seguida; una crònica del dia en que la Sagrada Família va convertir-se en basílica pels historiadors, qui sap si l'argument per alguna novel·la; un no-res per a la resta, a qui nous titulars ens faran oblidar.
El “Pare” del catolicisme romà aixeca passions, tant a favor com en contra. Bé, potser ja ha de ser d'aquesta manera i que es generi un cert conflicte. Aquest és bon indicador de que la nostra societat està viva, democràticament parlant.
Els uns que no l'esperen, els altres que si. Els uns que serà un bon negoci, els altres que no tant. Els uns que els ha estranyat veure tants balcons buits, les altres expectants per si li tiraven ous. Unes que es queixen del soroll de les pantalles, les altres que estan contentes d'haver-lo vist, -encara que fos un segon mentre passava dins l'urna del papamòbil a una velocitat potser excessiva per a saludar com Deu mana-.
Si senyor, l'anomenat Benet XVI aixeca passions i la nostra societat per moments s'ha revifat. Ara bé, hi he trobat a faltar l'opinió dels qui com jo, ni fu ni fa. Ho sento, però no tinc temps per perdre en coses que no m'interessen. Des del meu punt de vista, la visita d'en Joseph Ratzinger no és més important que la de qualsevol altre turista. Malgrat que aquest atregui desenes de milers de seguidors, malgrat que en parlin tots els diaris, les teles i ràdios. És així, no m'interessa.
No m'interessa el que ve a fer. No m'importa el que dirà, ni en quin idioma ho farà. No m'inquieta qui va o no va a la seva missa. A l'església d'aquest Papa fa temps que li he passat pàgina. De fet ells mateixos s'han condemnat a l'ostracisme. La societat en el seu conjunt, fins i tot part dels creients, els ha deixat enrere.
L'única imatge d'aquesta visita que he tingut és la dels noticiaris televisius. Certament, la Sagrada Família es veia maca. Però el que m'ha sobtat realment va ser sentir que la litúrgia va ser extraordinària. Això ho deien per rara o per ancestral? Llavors he pensat que ho havia de preguntar a tota aquesta colla d'opinadors i tertulians que han anat deixant caure que els sindicats i les vagues son del segle XIX. Benvolguts/des senyors/es, a quin segle ubicarien aquestes litúrgies, aquestes idees, aquest Papa?
eJ
autobus linia 9 Terrassa 10nov2010


