L'opinió que tots vem estirar més el braç que la màniga i que per tant la crisi és culpa de tots/es és un argument que estic sentint fins a la sacietat. Aquells/es qui ho esgrimeixen pot ser creuen que a base de repetir una mentira mil vegades aconseguiran una veritat. No podem deixar passar aquests arguments suposadament innocus, i és necessari que adaptem el nostre llenguatge a deixar clares les responsabilitats.
La primera part de la frase és completament certa: vem estirar més el braç que la maniga. Bé, no és ben be així perquè no és només un fet passat, sinó un fet present, continuem estirant més el braç que la màniga. I no és un secret. Qualsevol persona amb un mínim de cultura de la nostra societat sap perfectament que el ritme de consum que portem els països rics és insostenible a mig termini. Igual que la bombolla immobiliària, que tots/es sabíem que un dia o altre petaria, la nostra magnífica societat de consum un dia o altre petarà, via esgotament energètic, via calentament global, via guerra mundial, o potser perquè caiguin els EUA i ens quedem sense la Roma que protegeix les nostres fronteres dels bàrbars. Qui sap?
Estem tots/es avisats/des, hem vist desenes de documentals, articles, opinadors/es i pamflets. Serem responsables del que ocurreixi? Home, si, per activa o per passiva, qui més, qui menys tots/es hi estem ficats. Llavors, potser tenen raó? De cap de les maneres.
La jerarquia de comandaments
Recentment s'ha jutjat a l'ex-general Ratko Mladić pels crims comesos a la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Estic segur que aquest senyor a part de no reconèixer als qui el jutjaven, si pogués es defensaria utilitzant argumentacions exculpatòries del tipus defensàvem als nostres compatriotes. O sigui, més o menys, la culpa és de tots/es, que vol dir no és de ningú. Però el cas és que aquest senyor va ordenar ell directament l'execució de persones civils, cosa per la qual se'l jutjava de genocidi. Aquest senyor té molta més responsabilitat o culpa que qualsevol dels soldats que van disparar sobre persones desarmades, simple i purament per una qüestió de jerarquia.
Per aquesta mateixa raó, jo o tu, o qualsevol que va comprar un pis, no podem tenir la mateixa responsabilitat o culpa en l'esclat de la bombolla immobiliària que el President del Govern o el governador del Banc d'Espanya, o l'empleat o el director de l'oficina bancària amb qui vas signar la hipoteca no pot tenir la mateixa responsabilitat que el Director General de l'entitat bancària en qüestió. A nosaltres, els ciutadans de peu, no se'ns pot jutjar per generar la bombolla immobiliària o un deute exterior del sector bancari desorbitat, és a d'altres a qui se'ls podria demanar responsabilitats, justament perquè ocupaven càrrecs de responsabilitat.
Les diferents responsabilitats en un hipoteca
Diuen que el senyor que va signar una hipoteca sabent que no la podia pagar és tan culpable com l'entitat bancària que li va prestar que també sabia que no la podia pagar. Això justificaria que tots/es estem en el ajo, però l'impagament d'una hipoteca no té culpables. Si algú no pot pagar pel que sigui i no arriba a algun acord amb el banc, perd la casa i els diners invertits fins el moment, i l'entitat bancària rep la casa com a compensació del que manca per pagar. Cada part té les seves responsabilitats perfectament delimitades.
No hi hauria gaire més a parlar, sinó fos perquè el sector financer espanyol va endeutar-se excessivament i actualment té més impagaments dels que pot suportar, té més totxo que diner en metàl·lic. El fet de concedir hipoteques a famílies amb altes probabilitats d'impagament no és un fet atzarós, aïllat, ocult o irracional sinó que correspon a una lògica de competència entre entitats financeres que les autoritats públiques coneixien i van permetre.
La planificació per part de les entitats bancàries és evident en la publicitat, i fins i tot, en els canvis en les clàusules contractuals. Van voler minorar riscos garantint el diner prestat més enllà del propi actiu immobiliari. Aquestes hipoteques amb retorn dinerari garantit poden ser vistes com una modalitat d'hipoteques amb més garanties per a les entitats bancàries o simplement com un abús de poder per part d'aquestes conjugat amb la inacció de l'autoritat competent.
Per què els directius d'entitats financeres cobren centenars de vegades més que els seus empleats? Hem de suposar que això és així perquè tenen més responsabilitat. Son les persones van decidir continuar concedint hipoteques malgrat tot, i durant anys de forma exitosa, amb abundants beneficis per a l'entitat i comissions per a la seva butxaca. Però en que consisteix aquesta major responsabilitat quan han portat la seva entitat a la fallida? Algunes persones han perdut la casa, les entitats recapitalitzant-se, i els gestors responsables de tot plegat, què? No, no son igual de culpables uns que altres, ni igual de responsables.
No li digueu mercats si son operadors financers
Aquest dies la premsa atribueix al mercat financer accions com per exemple augmentar el preu del bo de deute espanyol. El cas és que ens hem acostumat a parlar de mercats com si fossin ens reals i no ho son. El mercat, amb el significat que se li vol donar, és un constructe neolliberal. Aquests mercats son un mite basat en una mà invisible que regula automàticament el preu de les coses a partir de l'oferta i la demanda.
Acceptar el mite del mercat com a realitat latent és negar les persones i institucions que interactuen en la compra venda d'un determinat producte. I més important encara, és negar la seva responsabilitat. Això és tant així, que la Unió Europea s'ha adonat a aquestes alçades que cap agència de rating és europea, és a dir, que tant en economia com en el futbol, el factor camp és important.
El capitalisme es basa en la limitació de responsabilitat al capital. Això no té perquè voler dir que en la resta el capitalisme sigui irresponsable, però si hi penseu una mica veureu que no aniríem desencaminats. Aquesta limitació de responsabilitat, el capitalisme financer l'ha portat fins a un extrem. Tant a l'extrem que un pot ser còmplice amb el saqueig d'un país, amb la fabricació d'armes o amb la desforestació de l'Amazones sense ni tan sols saber-ho.
Diuen, i és cert, que una bona part del deute grec el posseeixen (ex)treballadors i treballadores alemanyes a través dels seus fons de pensions. Vist d'aquesta forma tornem a estar al principi, tot és culpa de tots/es. Però no, els (ex)treballadors i treballadores alemanyes no tenen ni idea on estan invertits els seus estalvis, ni ho saben, ni ho poden saber, i si ho arribessin a saber difícilment podrien canviar res.
Els fons de pensions els controlen gestores dependents d'entitats financeres. Aquests a través d'informes de situació financera mundial justifiquen la seva cartera d'accions, i que tot i que ho negaran rotundament, aquesta segueix també una estratègia corporativa d'inversió. Per tant, els responsables no son uns mercats inexistents, ni uns jubilats despreocupats, son uns gestors amb nom i cognoms de companyies amb nom i cognoms.
Per anar acabant
Quan algú argumenta que tot és responsabilitat de tots/es és que o és un bonàs o és algú que té por de la seva responsabilitat. Obviant la primera possibilitat, el cert és que aquesta crisi s'allarga i els que l'estem pagant (ens en responsabilitzem) no son els que l'han provocada (el que tenien i tenen responsabilitats). Conseqüentment, qui més qui menys està força cabrejat. I és clar d'alguna manera ens han d'explicar les coses per a que ens ho puguem empassar sense agafar més mala sang.
Pel que sembla, una línia és anar diluint responsabilitats com aquell qui no vol la cosa. En aquest sentit, cal començar a senyalar als responsables de forma directa, i sobretot, que no ens colin contes com el mercat. No son mercats qui pugen o baixen el preu dels bons del Tresor, no son mercats els qui demanden reformes, son operadors financers, son empreses, son institucions, son persones. I tenen responsabilitats, infinitament superiors que tu o jo.
eJ
Entrades
