Com diuen els que en saben d'aquestes coses, tot acte comunicatiu conté una part relacional. Aixó vindria a dir més o menys, que en primer terme el que és diu no és independent de qui ho diu, i en segon terme que tota comunicació porta ineherent un model de relació entre les parts que es comuniquen. I per tant, que per una banda, la comunicació no és ni pot ser objectiva, i per altra, que podem fer una anàlisi crítica de la relació que estableixen emissor i receptor en l'acte comunicatiu.
Els medis de comunicació audiovisuals socials o de masses, principlament ràdio i tele, van aparèixer al segle XX. Son per tant uns invents relativament recents. Tot i això, des dels seus inicis van demostrar ser eines amb una capacitat sense precedents per a la difusió d'informació i coneixements, amb una potencialitat per a la influència social, per atraure, entretenir i hipnotitzar a la població inimaginable, i a més a més, amb una perspectives de negoci gegants. És evident que uns medis amb aquest "poders" han estat i son pretesos per un munt de gent.
A l'estat espanyol, la dictadura va administrar aquests poders seguint un model de monopoli estatal de la televisió, restricció de llicències de ràdio a molt poquets, i censura estricta en tots el medis tant escrits com parlats. L'arribada de la democràcia tenia que significar també l'arribada de la llibertat d'expressió i de l'obertura pel que fa a llicències. Hi havia grans perspectives i la gent s'animava. Terrassa, per exemple, va veure com sorgien gran varietat de projectes comunicatius durant els 80. La majoria eran radiofònics, com ara Egara Ràdio, Ràdio Star o Propietat Privada, però també algunes televisives com TV20.
El que animava a la gent en aquells moments era una mescla de visió de negoci futur (qui ja estigui emitint serà més fàcil que li atorguin la llicència), juntament amb una especie de voluntat d'experimentació de la "nova llibertat" (de provar coses noves, d'expressar-se lliurement), i del doityourself i la transgressió de la cultura juvenil (molt punk) del moment. El moment històric sens dubte no tenia pèrdua, hi trobem des dels infatigables evangelistes, fins a tios que emitien porno de forma geogràfica molt limitada a través de frequències de l'UHF, els colegues que intenten fer una emissora piratilla amb l'ajud de més colegues o les protoempreses que busquen fer-se un lloc en el negoci. Els primers inspectors de radiofreqüencies de la Generalitat haurien de fer un llibre de tot el que van arribar a detectar i tancar.
I dic tancar, perque el traspàs de les competències de vigilància i sanció de l'espectre radiofònic de l'Estat a la Generalitat no va comportar cap canvi en la seva acció. Un cop detectaven l'origen de l'emissió il·legal s'enviava una carta a nivell personal amb l'amenaça de sancions milionàries. L'acció dels nous gestors polítics dins la democràcia respecte la llibertat d'expressió va ser que aquesta és podia exercir àmpliament, però respecte els medis per exercir-la això era una altra cosa, especialment ràdio i televisió. Suposo que es tractava que el galliner no s'esvalotes més del compte i que l'invent no se'ls en anés en orris. Això doncs, la gran majoria d'experiències de ràdio aniran desapareixent sota la pressió governamental.
Als media ha passat com a la nostra societat, ha guanyat el negoci. Totes aquestes ràdios per piratilles que fossin tard o dora intentaven colar algun que altra anunci, patrocinador, etc. I les ràdios comercials -les legals- no volien sentir a parlar de perdre ni un sol client per potencial que fos, i es clar, ho denunciaven. No sé ben be si es tracta d'una llegenda urbana d'aquells temps, però circulava que Ràdio Club 25 era qui estava denunciant en la zona del Vallés.
La situació de negació dels mitjans, repressió i tendència a la comercialitat té la seva resposta en les ràdios lliures. Cap a finals dels 80 apareixerà Ràdio Kaos com la primera emissora autodenominada lliure a Terrassa, li seguiran Ràdio Tse-Tse a principis dels 90 i Ràdio Barraka a mitjans d'aquesta mateixa dècada. Aquestes emissores denunciaran la manca de mitjans i es negaran a tancar davant de les pressions de la Generalitat en pro de la llibertat d'expressió que associen a la llibertat d'emissió. L'anàlisi polític d'aquell temps venia a dir que emissores públiques i privades comercials no eran suficient, hi havia moltes altres realitats que volien expressar-se a través d'altres mitjans. Les ràdios lliures apareixien com l'alternativa a la propietat pública i privada capitalista dels medis de comunicació.
Eslogans i música radical (molt punk), juntament amb certes dosis d'utopia (la veu dels sense veu, barricades per la llibertat d'expressió, etc) conformen l'estètica d'unes emissores altament polititzades, com mínim en els seus activistes més destacats, i entre els quals m'incloc durant bona part dels 90. A mitjans d'aquesta dècada, Terrassa va acollir una trobada estatal de ràdios lliures on vem poder comprovar que sota el mantell lliure s'hi amagaven una amalgama de projectes i experiències. Tot i que com bé se sap una cosa és el que diu i un altra el que es fa, podríem classificar-les en tres grans grups. Un primer grup de decantades políticament. Totes les ràdios treballaven sota objectius amplis de transformació social, però algunes s'alineaven a algun entorn polític concret, principalment el llibertari. Altres treballavem per aconseguir un medi obert a tothom (amb certes limitacions) a partir d'una estructura autogestionària. I en darrer terme, molts eran projectes associats a entitats juvenils o a consells de la joventut locals.
A Terrassa, seguint aquest punt de vista, podríem dir que Tse-Tse s'apropava més el model obert autogestionari mentre que Kaos i Barraka eran més similars al model d'entitat juvenil. El model políticament alineat el trobavem més a Barcelona i a d'altres grans ciutats de l'estat, mentre que els altres dos eran més de ciutat petita, barri o poble. Malgrat tot, i com sempre passa, totes erem una mica de tot, plenes de gent jove amb idees polítiques transformadores i ganes d'influenciar l'entorn en el qual vivíem. I alguna influència vem exercir tot i que certament limitada.
Essent realistes hem de reconèixer que amb alguna que altra excepció les ràdios lliures terrassenques no vem tenir mai una gran incidència com a media, es a dir, en l'audiència. Fins i tot el relatiu èxit de Tse-Tse a mitjans dels 90 es devia més a l'activisme del col·lectiu fora d'ones que dins d'elles. Era una ràdio per a amics i amigues amb certa incidència en joves i adolescents del moment.
Sigui com sigui, aquestes emissores inicien una crisi a finals dels 90 deguda principalment a una manca de regeneració de persones, però també de conceptes. Entre els diferents factors que propicien aquests declivi, considero que tres son els més importants. En primer terme, l'ampliació de les llicències d'emissió inicia un nou periode amb noves ràdios, entre elles les municipals (fins llavors alegals). Molts malalts de ràdio hi trobaran una ràdio quasiprofessional més a la seva mesura que les anomenades lliures, que no van saber donar el pas cap a l'estabilitat tècnica i de continguts. Així doncs, trobarem gent procedent de Tse-Tse o Kaos a les municipals dels pobles colindants de Terrassa.
En segon terme, a la fugida del col·lectiu de malalts de ràdio cal afegir-li la de la gent més politicament conscient (especialment els més jovenets) que en el periode fort del moviment okupa preferirà moure's més pels centres socials ocupats que per les ràdios lliures. I en tercer terme, l'aparició d'internet va sacsejar i sacseja encara avui tots els mitjans de comunicació existents, però a més, els més frikis van començar a experimentar en el nou medi que és internet, vamos, que preferien fer pàgines web que programes de ràdio. Així doncs, poc a poc, les fonts de recursos humans es van anar esgotant.
A principis dels 2000, Tse-Tse perd l'espai des d'on emetre i després d'un temps de recerca infructuosa cedeixen l'emissor a Kaos ja que el seu ha estat robat. Tse-Tse es disol com a entitat, va ser una eina molt útil mentre va durar i quan va deixar de ser-ho vem ser capaços de matar-ho (això, permeteu-m'ho dir és fantàstic). Un grup de gent vem recollir els restes del naufragi i vem iniciar el projecte de la ràdio per internet, a la que vem anomenar Post-Scriptum Ràdio. Els noms com podeu comprovar mai han estat lo nostre. Kaos igualment es plantejarà poc a poc la sortida per internet.
D'internet ja sabíem que era cridat a ser un medi que havia de revolucionar els medis, i per tant el nou mitjà des del qual treballar. Però, ni de bon troç haguessim pogut imaginar fins a quin punt podia canviar-ho tot, tant la ràdio com els altres media convencionals aviat quedaran obsolets, però també i especialment les ràdios lliures. Un primer canvi es produeix respecte la linealitat i la temporalitat dels continguts. A internet ja no cal tenir una programació lineal, pots tenir-ne centenars si vols o no tenir cap continuitat, cada usuari pot connectar-se a la que més li agradi, fins i tot pot personalitzar o programar alló que vol escoltar (p.e. Lastfm, baixada continguts p2p o TV3alacarta). L'oient ja no cal que esperi cada setmana a una mateixa hora per escoltar el seu programa favorit, pot descarregar-s'ho a través de podcast i escoltar-lo quan li vagi bé, expressar opinions a través de comentaris en la web...
La connectivitat i el treball en xarxa és un altre factor que fa d'internet un medi fantàstic. Actualment podem emetre noticiaris o d'altres continguts que considerem interessants d'altres ràdios amb una facilitat extraordinària i a l'inreves qualsevol contingut nostre pot donar la volta al mon en pocs segons. El poder d'intercanvi és com mai havia estat. Formules com creative commons o copyleft, rss o podcast, blogs i p2p estan facilitant moltissim aquest proces. Connectivitat i treball en xarxa no només afecten els continguts, sinó també la propia estructura interna de ràdio. Per exemple, una mateixa ràdio pot tenir diferents punts d'emissió de forma senzilla, per exemple els estudis de Kaos i PSR podrien emtre per una mateixa plataforma comunicativa al que qualsevol altra col·lectiu podria afegir-s'hi.
D'altra banda, el canvi tecnològic que implica el pas a internet aporta una novetat força interessant. Si bé continuem essent tecnologicodependents amb les relacions de poder que impliquen (necessitat de tècnics, necessitat d'aparells del quals no es controla ni procedència, ni procés d'elaboració, coneixement en mans de multinacionals, etc), internet gràcies precisament al treball en xarxa que parlàvem abans ha generat l'anomenat software lliure. Linux i tot el software de codi obert suposen des del meu punt de vista la transformació més bèstia de les darreres dècades aportant un exemple de comunisme cognitiu global capaç de fer ombra a les multinacionals del software. O desenvolupant llicències com creative commons o copyleft que li fan la guitza a màfies com l'SGAE. PSR ha aconseguit treballar desenvolupar un software radiofònic que utilitza només codi lliure, a la vegada que els seus continguts utilitzaen llicències obertes.
A més a més, internet significa abast mundial. D'unes ràdios lliures que emitien uns quants kilometres a la rodona, passem a tenir cobertura mundial. Tothom que tingui un ordinador i acces a internet pot escoltar-nos. L'anomenada contrainformació és sens dubte qui més ràpid se'n va adonar. Indymedia per exemple va difondre's ràpidament per tot el mon, però també projectes similars, com per exemple Kaosenlared. Sorgit del caldo de cultiu de Ràdio Kaos, tenint un absast terrassenc originàriament, en uns quansts anys i molta feina, té grups de treball a diferents punts de Catalunya, l'Estat i Llatinoamèrica. El cas de Kaosenlared és paradigmàtic de com internet és una eina brutal al nostre servei si la volem usar. Una poca gent de l'esquerra anticapitalista amb un esforç voluntarista enorme poden competir amb grans media quasi de tu a tu.
I en darrer terme, internet aporta una comunicació més horitzontal. La més horitontal que s'ha creat fins el moment. Fenòmens com el facebook, myspace, correus electrònics, chats, messengers, blogs, p2p, etc ho demostren. Un podria arribar a pensar que ja mai més és necessitaran intermediaris per comunicar i si bé no és cert del tot, si que hem guanyat bastant. M'explicaré, un periodista ja no necessita cap empresa concreta des d'on emetre noticies, pot fer-ho des d'un blog o des de la seva pàgina web, però es clar es necessita que la gent sàpiga i pugui arribar al seu blog o pàgina web. De fet ja no cal que sigui periodista, tothom -amb poques exepcions- pot expressar-se lliurement. I d'aquestes poques excepcions, el pes de la censura és mínim, comparat amb el que suposa que et clausurin una ràdio per exemple. Tal com et tanquen un web o censuren una pàgina, ho penjes a un altra lloc.
Fixeu-vos que internet com a mitja de comunicació assoleix plenament el vell somni de Tse-Tse, un media obert a tothom amb molt poques limitacions, sense censures dels polítics, dels capellans o dels botiguers de torn. Vol dir això que les ràdios lliures ja no tenen sentit? Tenen sentit però amb unes altres finalitats que ja no son les dels anys 90. Aquestes passaran entre d'altres per defendre la llibertat en el mitjà internet, promoure les formes de comunisme cognitiu que vagin apareixent, i actuar com a plataforma comunicativa comunitària local. Però això ja és un altre article.
EJ. 7 de gener de 2008.
Audio 1
Audio 2
Audio 3
Entrades
