L'inici

Qui us parla té seriosos problemes per acceptar l'status quo. No m'agrada el mon de plàstic i comoditat en el que ens han i hem instal·lat bona part de la societat occidental. No m'agraden les jerarquies, ni els que manen, ni els que es deixen manar. No m'agraden els privilegis, ni tenir-los, ni desitjar-los. No m'agraden les injusticies, tot i que les veig per doquier. Detecto la hipocresia com si l'hagués parit. I soc crític, molt, molt crític amb tot el que m'envolta.

Davant la fredor de la inintel·ligible explicació del principi de l'univers que fan els físics actuals prefereixo un bon conte. Estic segur, per tant, que Eva va mosegar la poma i que algun Deu ens va castigar. No només perquè el que va passar durant els 100 milisegons després del bigbang me la porta fluixa, sinó perquè jo també hagués mosegat la poma. I encara més, hagués esperat atentament l'acció de la suposada divinitat que m'ho prohibia, perquè la vida si es vol viure plena ha de tenir risc, dolor, emoció, frustració i un llarg etc. No veuria vida més cansina que aquell que s'ha quedat tumbat en un sofà hipnotitzat davant la tele-paradis.

"Nuestras vidas son los rios que van a parar al mar que es el morir" deia un poeta mitjeval afectat per la mort del seu pare. Tot i la gran veritat i trascendència d'aquesta afirmació, tampoc cal pendre-s'ho al peu de lletra. Es a dir, tot i que un dia o altre arribarem al mar, no cal que ens deixem portar per la corrent sempre i a tot hora. De fet, navegar pel riu de la vida significa anar maniobrant entre els vents i corrents que anirem trobant, a vegades aprofitant-los, d'altres esquivant-los. Els ulls o les ulleres amb que veiem la realitat ajudaran a la navegació, i potser també ens diran quines son les "divinitats" que creen els vents, les corrents i les tempestes.

Qui us parla va plantejar-se anys enrera perquè havíem de treballar. Aquesta pregunta té infinitat de respostes i raons, però cap d'elles mai m'ha convengut. No és ben be que no vulgui treballar, sinó que al voltant del fet mateix del treball assalariat sempre hi he trobat un gran absurd. Per exemple, en cadascun dels treballs que he ocupat, quan m'he preguntat si la societat podria organitzar-se millor per obviar el meu lloc de treball, la resposta sempre ha estat que si. Res del que he fet mai assalariadament ha tingut sentit sinó en una societat en que és normal treballar, en la qual ningú ficarà en dubte perquè fas allò ja que s'ha de treballar. Es el mateix que et desplacis 60 km cada dia per passar 7 hores en una oficina, que vigilis que ningu robi en una botiga, que portis pizzes a domicili o que passis el dia amb gent de forma professional. Pots trobar-t'hi més bé o més malament, tenir grans companys o fatals, pots tenir un sou millor o pitjor, però sempre m'ha assaltat el mateix dubte, que carai foto aquí?

La resposta no és senzilla i menys en un mon on treballar i intentar prosperar en el treball és normal i corrent. Una resposta habitual podria ser, a ningú li agrada treballar però s'ha de fer, què hi farem si hem nascut pobres!!! Ens han educat en el treball indispensable, obligatori, i si cal, insatisfactori. Tot i això, algun però sempre cueja en el saberfer popular. Així doncs, algunes s'indignen pel sou dels futbolistes famosos, es pregunten com aquest desgraciat per tocar una pilota cobra tal morterada, i ella que es fot un fart de pencar amb prou feines arriba a final de mes. O bé, alguns van jugant a Primitives, Quinieles, etc amb l'esperança de ser agraciats i poder fotre-li butifarrada al seu encarregat. Però tampoc es vol anar molt més enllà. El castig diví pesa avui encara sobre nosaltres.

En el riu de la vida, el treball no és ni corrent, ni vent, ni tempesta, sinó que ja és una part del riu. He dit una part del riu, però en realitat hauria de dir la major part del riu. De fet, actualment l'educació obligatòria entre els 6 i els 16 s'enfoca clarament a la inserció laboral. L'edat activa ocupacional va dels 16 als 65, i ho volen allargar. I després, per fi la jubilació, però per passar-la amb un sou digne hauràs d'haver cotitzat 30 anys. Ja ho veieu tota una vida de treball abans d'arribar al mar. I per a que? Per guanyar-nos la vida, per ser respectats, per fer el que ens agrada, per què és el que s'ha de fer, per pagar la hipoteca, el cotxe, la llum i el gas, per tenir una qualitat de vida, pels fills, etc.

Qui us parla ha treballat sempre per guanyar-se la vida i ha intentat fer el que li agradava, tot i que no sempre ho ha aconseguit. Bé, hauria de dir que he treballat lo just per pagar la casa, el cotxe, la llum i el gas, les cerveses, les vacances, etc. I que sempre he intentat guanyar temps de no-treball, de vida en definitiva. Que quan he tingut estalvis o m'he cansat del treball, m'he declarat en paro i he guanyat encara més temps de vida. I que en aquest temps de vida extra, he treballat per mi i pels demés sense salari, i he intentat fer la meva vida millor i de retruc la de tothom. El diari d'un parat és la crònica d'una persona que redueix voluntàriament el seu temps de treball per provar d'aconseguir una vida més plena i una societat millor.