Què passarà amb el terrorisme?

Probablement aquest dies l'ex-president Bush no se sent massa bé. Deixar la presidència dels EUA no ha de ser fàcil per ningú, però tenint en compte les circumstàncies actuals haurà estat extremadament difícil per a ell. Finalment, va reconèixer l'error sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq, tot i això em temo que no s'arrepenteix de res. Em fa l'efecte que creu que va fer el que tenia que fer. El problema però, no son les seves creences, sinó que desenes de milers d'americans el van votar. Van considerar que aquest home podia representar-los i li van donar el poder.

Bush deixa la presidència dels EUA en la pitjor situació econòmica des de 1929, però tampoc és això el que el preocupa. A ell mai li van agradar les matemàtiques, tot el que va fer va ser cedir la responsabilitat als entesos. Què més podia fer? Així doncs, la gent pensa més en Greenspan o en els banquers i brokers en general que en el darrer president dels EUA. Altra vegada, ell va fer el que va poder. No ha estat per culpa seva.

La cosa que realment no pot suportar és que ha deixat la presidència a un negre. Quatre anys enrere ningú, ni el més optimista, hauria dit que un afro-americà podria ser el proper president del EUA. Així doncs, com ha estat possible? Què ha fet ell malament? Hi pensa però no hi troba sol·lució. Però és que a més, aquest tio ha estat fet president entre l'alegria de la multitut i tothom està parlant d'una nova època. Tot plegat, se sent més vell, com d'un altra època, i ràpidament oblidat mentre el present li va repetint Obama, Obama, Obama... No pot dormir bé pensant en que potser hi té alguna responsabilitat.

La veritat és que no m'importen els mal sons d'en Bush. Més aviat a mi, com a tres quartes parts de la humanitat, em fan por els seus somnis. Jo pertanyo a aquesta munió de gent que veuen Obama com una benedicció. No és tan important el que farà com el que ja ha fet. No ens pot decepcionar perquè ha estat ell qui ha fet fora Bush i tota resta dels seus terrorífics colegues del poder. ës més o menys el mateix que va passar entre Zapatero i Aznar, a un altre nivell és clar.

Així doncs, l'actual debat sobre si Obama respondrà o no a les expectatives de la gent que el va votar, no m'importa el més mínim. Un dels homes més perillosos que mai ha existit és fora del poder i els seus col·laboradors estan corrent tant lluny o amagant-se tant profundament com poden. Segurament, pregant a Deu que la gent els oblidi ràpidament i que ningú recordi els seus noms davant d'un jutge. Tot plegat és suficient per mi. Sortosament, el president Obama, igual que Bush, no podrà fer el que voldrà. Obama ha estat elegit gràcies a alguna gent amb certs interessos, necessitarà suport al Congrés, voldrà guanyar les properes eleccions... Ja trobarà excuses per no fer tot el que ha promés. Sigui com sigui, nosaltres ens podem preguntar què passarà amb les polítiques que Bush va iniciar, especialment aquelles que tenen a veure amb el terrorisme.

A la dècada dels 70s, el president Nixon va ser el primer en declarar la guerra contra les drogues. Fins avui, tots els successius governs dels EUA han tractar de guanyar aquesta guerra sense aconseguir mai els seus objectius. Han prohibit algunes drogues i ficat a la presó milions de persones, traficants o simplement consumidors. Han donat recolzament a les lleis prohibicionistes a nivell internacional, i masses vegades han basat les seves polítiques en requeriments de la guerra contra les drogues. Han portat aquesta guerra a les seves fronteres i fora d'elles: Mèxic, Panamà, Colòmbia, Afganistan... Han obstaculitzat investigacions científiques i amenaçat a investigadors, experts i metges. Malgrat aconseguir millors resultats, no han permès el desenvolupament de polítiques de reducció de danys al seu país, a la vegada que han pressionat per a que altres països no les apliquessin. Han gastat centenars de milers de milions de dòlars en una guerra perduda. Després de més de 35 anys de guerra, la seva gent continua prenent drogues malgrat les hagin de comprar al mercat negre, sense controls sanitaris ni de qualitat, i molt més cares. Mentrestant les màfies s'han anat enfortint i enriquint, i amples capes de la policia, l'exèrcit o la justícia han pogut esdevenir corruptes.

Tenint en compte la història de la guerra contra les drogues, sembla com si el canvi polític fos difícil de portar a terme. Què passarà doncs amb la guerra contra el terrorisme? La primera decisió del president Obama ha estat tractar de tancar Guantanamo. El problema és com fer-ho, on poden ser portats els presoners, a més del conflicte internacional que es pot generar. Bush i el seu govern van usar la CIA per segrestar ciutadans estrangers fora dels EUA, i sense cap tipus de judici o garantia legal els van portar a Guantanamo, on van ésser torturats durant anys. En nom de la guerra contra el terrorisme, el govern de Bush va violar totes les lleis existents, pròpies, foranies i internacionals. I ara, que pot fer l'Obama? Demanar perdó? Inventar judicis? Tancar Guantanamo és com un castell fet amb cartes, si mous una carta tot el castell pot caure. Certament, les corts de justícia nacionals i internacionals hauran de fer quelcom a mesura que tinguin evidència del que ha succeït a Guantanamo.

Hi ha gent que pensa que la seguretat del seu país és més important que la vida de milers de persones d'altres països, la seva pau està per sobre de la dignitat, la seguretat, el sustent i la riquesa de qualsevol altra. Per tant, poden matar, ferir, segrestar, torturar, humiliar, portar la ruïna, la destrucció i la fam en el nom de la seguretat del seu país. El darrer episodi l'hem vist aquests dies a Gaza. El govern israelià realment pensa que ells estan més segurs després de matar i ferir milers de palestins, destruir tot el que es pot destruir en un país, humiliar i aterrir tota una població. Ens expliquen que estan lluitant contra el terrorisme. Com les drogues, el terrorisme és vist com una plaga universal que pot ésser exterminada. Però això no és terrorisme. No fa falta ser massa intel·ligent per entendre que hi ha conflicte a l'Orient Mitjà entre vàries parts i que tindríem dificultats per definir qui és el terrorista.

En aquest punt, la qüestió és perquè una de les parts pot anomenar terrorista a l'altra. La resposta és la verdadera herència de la guerra contra el terrorisme de Bush. Després del 11-S, va ser ell qui va definir una línia entre el bé i el mal, elaborant una llista de terroristes que incloïa els seus principals enemics. Cap cap d'estat occidental va dir res, ni al principi perquè l'estratègia podia ser errònia, ni quan els avions de la CIA, plens de presoners segrestats d'aquesta guerra, volaven per sobre o aterraven als seus països. Va ser com si mai abans cap país hagués sofert els efectes d'un atac militar o les bombes d'algun enemic. Llavors Bush es va sentir suficientment fort i salvaguardat per envair Afganistan, Iraq, i segurament hagués continuat per l'Iran si hagués tingut temps i diners per fer-ho.

A més a més, altres caps d'estat van aprofitar la definició de terrorisme de Bush per usar-la en el seu benefici. Aznar, per exemple, va abraçar la creuada de Bush contra el terrorisme i va introduir ETA a la llista internacional de bandes terroristes. A l'Estat Espanyol, el canvi no va ser de terminologia. Malgrat el govern espanyol va utilitzar els serveis d'una banda terrorista per lluitar extraoficialment contra ETA, son els membres d'ETA o tota la banda els que son anomenats terroristes. El canvi va succeir quan el Partit Popular es va inventar que no parlaven amb terroristes. Aznar va declarar: “el terrorisme no té causes, acceptar alguna causa es legitimar al terrorisme, la única cosa que es pot fer és lluitar contra el terrorisme”. Estaven mentint i continuen fent-ho. Tots els governs democràtics d'Espanya, incloent el Partit Popular han mantingut un canal obert amb la banda armada, fins i tot han negociat durant llargs períodes de temps. Qualsevol pot adonar-se que la fi del conflicte necessita de negociació, tal com va passar a Irlanda del Nord.

Les pistes del terrorisme de Bush van més enllà de l'Espanya d'Aznar. A Colòmbia, Alvaro Uribe ha tractat de classificar les FARC com a grup terrorista, però s'ha trobat amb l'oposició dels seus veïns, especialment Veneçuela. De fet, Colòmbia s'ha mantingut sola en mig d'una Sud Amèrica que ha girat cap a l'esquerra i ha esdevingut més crítica amb la influència dels EUA. A Israel, Ariel Sharon i Ehud Olmert han tractat la resistència palestina com a terroristes, han aplaudit la invasió d'Iraq i han estat promovent un nou conflicte amb l'Iran. Bush ha tingut altres companys de viatge, el germans Kaczynki a Polònia, Berlusconi a Itàlia, i sorprenentment, Blair al Regne Unit.

Des del meu punt de vista, el suport del RU a Bush no té cap sentit. L'antic primer ministre, que va aconseguir la pau a Irlanda del Nord a través de la negociació i l'acord entre les parts en comptes de solucions militar, va ser el principal valedor de les estratègies armades de Bush contra el terrorisme internacional. Hauria estat més típic de Margaret Tatcher que d'un lider laborista, però sembla que la “tercera via” necessita de l'amistat nord-americana per tirar endavant. La principal influència de les polítiques sobre terrorisme de Bush al RU les podem trobar en l'erosió de les llibertat civils en aquest país. És el cas dels 42 dies d'arrest sense judici, la base de dades d'ADN, el carnet d'identitat amb biodades, etc. Res sembla suficient per preservar el RU del terrorisme.

Malgrat el govern de Bush ha acabat, el problema continua essent que en quedarà de les seves politiques. Bush i una colla d'amics d'altres països han acollonit a la meitat del món amb el perill terrorista, i aterrit a l'altra mitja amb l'amenaça de ser atacats, bombardejats o envaïts, o realment fent-ho. Tot plegat, gràcies a la seva superioritat militar i a la seva major influència internacional. És de lluny massa por, masses morts, massa mal i dolor per oblidar-ho només a causa d'un canvi de presidència. Per tant, aquesta no és una qüestió simple, què passarà amb el terrorisme, què passarà amb el terrorisme de Bush. Perquè ens agradi o no, tots plegats som hereus dels seu terrorisme, tothom patirà les conseqüències del seu període de terror.


eJ, 8 de febrer de 2009