Decreixement o planificació econòmica amb producció socialment útil

El darrer numero de “Andalucía Libertaria (órgano de expresión de la regional andaluza de cnt-ait)” conté l'article del company Lluís Rodríguez titulat “¿Decrecimiento o planificación económica con producción socialmente útil?”. En Lluís fa una critica més que lògica al concepte polític de Decreixement. Jo també crec que actualment créixer o decréixer econòmicament no és una opció que els ciutadans podem triar. Com a mínim sense tenir en compte allò que fa que obligatòriament haguem de créixer. És a dir, sense una crítica a la cultura consumista i al sistema econòmic capitalista, i als lligams entre ambdós.

El moviment decreixentista apunta directament a la cultura consumista, però no al sistema econòmic que la sustenta i les fortes dependències que es generen. La crisi actual ens hauria d'haver ensenyat la interdependència econòmica global en la que estem inserits. Una crisi immobiliària i bancària als EUA quatre anys enrere està removent actualment les bases de l'Estat del Benestar a Europa. I la cosa sembla que no s'ha acabat.

El creixement econòmic es ven com a única solució per a la creació de llocs de treball. I de fet potser ho és a curt termini. Què proposa el decreixement per crear llocs de treball? Segurament hi ha una resposta, però el que vull dir amb aquesta pregunta és que coincideixo amb la major part de la critica decreixentitsta al modus vivendi actual, però és realista plantejar el decreixement com a alternativa amb la que ens està caient i ens caurà? No, no és realista.

En els darrers anys, l'esquerra (política, sindical i social) sembla mancada completament d'idees de progrés i de canvi. La veig completament incapaç d'oferir alternatives a l'onada neoliberal i neoconservadora. I quan ho fa, com en el cas del decreixement, ho fa en uns termes absolutament fora de mare, impossibles de ser assumits per àmplies capes socials.

Crec que en Lluís dona en el clau parlant de planificació econòmica i de producció socialment útil. No cal ser cenetista per entendre que aquesta és la via per on abordar el futur. Us recomano la lectura de l'article en qüestió.

article Lluís

web Andalucia Libertària

eJ

17-11-2010

Jo t'ignoro

De la recent visita de l'anomenat “Sant Pare” ben aviat no en quedarà res. Un espai en la memòria dels que l'han seguida; una crònica del dia en que la Sagrada Família va convertir-se en basílica pels historiadors, qui sap si l'argument per alguna novel·la; un no-res per a la resta, a qui nous titulars ens faran oblidar.

El “Pare” del catolicisme romà aixeca passions, tant a favor com en contra. Bé, potser ja ha de ser d'aquesta manera i que es generi un cert conflicte. Aquest és bon indicador de que la nostra societat està viva, democràticament parlant.

Els uns que no l'esperen, els altres que si. Els uns que serà un bon negoci, els altres que no tant. Els uns que els ha estranyat veure tants balcons buits, les altres expectants per si li tiraven ous. Unes que es queixen del soroll de les pantalles, les altres que estan contentes d'haver-lo vist, -encara que fos un segon mentre passava dins l'urna del papamòbil a una velocitat potser excessiva per a saludar com Deu mana-.

Si senyor, l'anomenat Benet XVI aixeca passions i la nostra societat per moments s'ha revifat. Ara bé, hi he trobat a faltar l'opinió dels qui com jo, ni fu ni fa. Ho sento, però no tinc temps per perdre en coses que no m'interessen. Des del meu punt de vista, la visita d'en Joseph Ratzinger no és més important que la de qualsevol altre turista. Malgrat que aquest atregui desenes de milers de seguidors, malgrat que en parlin tots els diaris, les teles i ràdios. És així, no m'interessa.

No m'interessa el que ve a fer. No m'importa el que dirà, ni en quin idioma ho farà. No m'inquieta qui va o no va a la seva missa. A l'església d'aquest Papa fa temps que li he passat pàgina. De fet ells mateixos s'han condemnat a l'ostracisme. La societat en el seu conjunt, fins i tot part dels creients, els ha deixat enrere.

L'única imatge d'aquesta visita que he tingut és la dels noticiaris televisius. Certament, la Sagrada Família es veia maca. Però el que m'ha sobtat realment va ser sentir que la litúrgia va ser extraordinària. Això ho deien per rara o per ancestral? Llavors he pensat que ho havia de preguntar a tota aquesta colla d'opinadors i tertulians que han anat deixant caure que els sindicats i les vagues son del segle XIX. Benvolguts/des senyors/es, a quin segle ubicarien aquestes litúrgies, aquestes idees, aquest Papa?

eJ

autobus linia 9 Terrassa 10nov2010