l'explorador Joan

La responsabilitat dels irresponsables

2011-07-20T16:11:00.000-07:00

L'opinió que tots vem estirar més el braç que la màniga i que per tant la crisi és culpa de tots/es és un argument que estic sentint fins a la sacietat. Aquells/es qui ho esgrimeixen pot ser creuen que a base de repetir una mentira mil vegades aconseguiran una veritat. No podem deixar passar aquests arguments suposadament innocus, i és necessari que adaptem el nostre llenguatge a deixar clares les responsabilitats.

La primera part de la frase és completament certa: vem estirar més el braç que la maniga. Bé, no és ben be així perquè no és només un fet passat, sinó un fet present, continuem estirant més el braç que la màniga. I no és un secret. Qualsevol persona amb un mínim de cultura de la nostra societat sap perfectament que el ritme de consum que portem els països rics és insostenible a mig termini. Igual que la bombolla immobiliària, que tots/es sabíem que un dia o altre petaria, la nostra magnífica societat de consum un dia o altre petarà, via esgotament energètic, via calentament global, via guerra mundial, o potser perquè caiguin els EUA i ens quedem sense la Roma que protegeix les nostres fronteres dels bàrbars. Qui sap?

Estem tots/es avisats/des, hem vist desenes de documentals, articles, opinadors/es i pamflets. Serem responsables del que ocurreixi? Home, si, per activa o per passiva, qui més, qui menys tots/es hi estem ficats. Llavors, potser tenen raó? De cap de les maneres.

La jerarquia de comandaments

Recentment s'ha jutjat a l'ex-general Ratko Mladić pels crims comesos a la guerra de l'antiga Ioguslàvia. Estic segur que aquest senyor a part de no reconèixer als qui el jutjaven, si pogués es defensaria utilitzant argumentacions exculpatòries del tipus defensàvem als nostres compatriotes. O sigui, més o menys, la culpa és de tots/es, que vol dir no és de ningú. Però el cas és que aquest senyor va ordenar ell directament l'execució de persones civils, cosa per la qual se'l jutjava de genocidi. Aquest senyor té molta més responsabilitat o culpa que qualsevol dels soldats que van disparar sobre persones desarmades, simple i purament per una qüestió de jerarquia.

Per aquesta mateixa raó, jo o tu, o qualsevol que va comprar un pis, no podem tenir la mateixa responsabilitat o culpa en l'esclat de la bombolla immobiliària que el President del Govern o el governador del Banc d'Espanya, o l'empleat o el director de l'oficina bancària amb qui vas signar la hipoteca no pot tenir la mateixa responsabilitat que el Director General de l'entitat bancària en qüestió. A nosaltres, els ciutadans de peu, no se'ns pot jutjar per generar la bombolla immobiliària o un deute exterior del sector bancari desorbitat, és a d'altres a qui se'ls podria demanar responsabilitats, justament perquè ocupaven càrrecs de responsabilitat.

Les diferents responsabilitats en un hipoteca

Diuen que el senyor que va signar una hipoteca sabent que no la podia pagar és tan culpable com l'entitat bancària que li va prestar que també sabia que no la podia pagar. Això justificaria que tots/es estem en el ajo, però l'impagament d'una hipoteca no té culpables. Si algú no pot pagar pel que sigui i no arriba a algun acord amb el banc, perd la casa i els diners invertits fins el moment, i l'entitat bancària rep la casa com a compensació del que manca per pagar. Cada part té les seves responsabilitats perfectament delimitades.

No hi hauria gaire més a parlar, sinó fos perquè el sector financer espanyol va endeutar-se excessivament i actualment té més impagaments dels que pot suportar, té més totxo que diner en metàl·lic. El fet de concedir hipoteques a famílies amb altes probabilitats d'impagament no és un fet atzarós, aïllat, ocult o irracional sinó que correspon a una lògica de competència entre entitats financeres que les autoritats públiques coneixien i van permetre.

La planificació per part de les entitats bancàries és evident en la publicitat, i fins i tot, en els canvis en les clàusules contractuals. Van voler minorar riscos garantint el diner prestat més enllà del propi actiu immobiliari. Aquestes hipoteques amb retorn dinerari garantit poden ser vistes com una modalitat d'hipoteques amb més garanties per a les entitats bancàries o simplement com un abús de poder per part d'aquestes conjugat amb la inacció de l'autoritat competent.

Per què els directius d'entitats financeres cobren centenars de vegades més que els seus empleats? Hem de suposar que això és així perquè tenen més responsabilitat. Son les persones van decidir continuar concedint hipoteques malgrat tot, i durant anys de forma exitosa, amb abundants beneficis per a l'entitat i comissions per a la seva butxaca. Però en que consisteix aquesta major responsabilitat quan han portat la seva entitat a la fallida? Algunes persones han perdut la casa, les entitats recapitalitzant-se, i els gestors responsables de tot plegat, què? No, no son igual de culpables uns que altres, ni igual de responsables.

No li digueu mercats si son operadors financers

Aquest dies la premsa atribueix al mercat financer accions com per exemple augmentar el preu del bo de deute espanyol. El cas és que ens hem acostumat a parlar de mercats com si fossin ens reals i no ho son. El mercat, amb el significat que se li vol donar, és un constructe neolliberal. Aquests mercats son un mite basat en una mà invisible que regula automàticament el preu de les coses a partir de l'oferta i la demanda.

Acceptar el mite del mercat com a realitat latent és negar les persones i institucions que interactuen en la compra venda d'un determinat producte. I més important encara, és negar la seva responsabilitat. Això és tant així, que la Unió Europea s'ha adonat a aquestes alçades que cap agència de rating és europea, és a dir, que tant en economia com en el futbol, el factor camp és important.

El capitalisme es basa en la limitació de responsabilitat al capital. Això no té perquè voler dir que en la resta el capitalisme sigui irresponsable, però si hi penseu una mica veureu que no aniríem desencaminats. Aquesta limitació de responsabilitat, el capitalisme financer l'ha portat fins a un extrem. Tant a l'extrem que un pot ser còmplice amb el saqueig d'un país, amb la fabricació d'armes o amb la desforestació de l'Amazones sense ni tan sols saber-ho.

Diuen, i és cert, que una bona part del deute grec el posseeixen (ex)treballadors i treballadores alemanyes a través dels seus fons de pensions. Vist d'aquesta forma tornem a estar al principi, tot és culpa de tots/es. Però no, els (ex)treballadors i treballadores alemanyes no tenen ni idea on estan invertits els seus estalvis, ni ho saben, ni ho poden saber, i si ho arribessin a saber difícilment podrien canviar res.

Els fons de pensions els controlen gestores dependents d'entitats financeres. Aquests a través d'informes de situació financera mundial justifiquen la seva cartera d'accions, i que tot i que ho negaran rotundament, aquesta segueix també una estratègia corporativa d'inversió. Per tant, els responsables no son uns mercats inexistents, ni uns jubilats despreocupats, son uns gestors amb nom i cognoms de companyies amb nom i cognoms.

Per anar acabant

Quan algú argumenta que tot és responsabilitat de tots/es és que o és un bonàs o és algú que té por de la seva responsabilitat. Obviant la primera possibilitat, el cert és que aquesta crisi s'allarga i els que l'estem pagant (ens en responsabilitzem) no son els que l'han provocada (el que tenien i tenen responsabilitats). Conseqüentment, qui més qui menys està força cabrejat. I és clar d'alguna manera ens han d'explicar les coses per a que ens ho puguem empassar sense agafar més mala sang.

Pel que sembla, una línia és anar diluint responsabilitats com aquell qui no vol la cosa. En aquest sentit, cal començar a senyalar als responsables de forma directa, i sobretot, que no ens colin contes com el mercat. No son mercats qui pugen o baixen el preu dels bons del Tresor, no son mercats els qui demanden reformes, son operadors financers, son empreses, son institucions, son persones. I tenen responsabilitats, infinitament superiors que tu o jo.

eJ

El tancament de CNN+ i l'avanç del capitalisme escombraria

2011-03-11T15:42:00.001-08:00

Qualsevol mitjà que desapareix és una pèrdua en la pluralitat d'informació d'una societat. El tancament de CNN+ implica una veu menys en la crònica diària dels esdeveniments. Una sèrie de professionals de la comunicació que perden un mitjà on explicar successos des d'un determinat punt de vista. Si a més, el mitjà és substituït per GH24, llavors la cosa és encara més greu.

El canvi de CNN+ per GH24 és un pas endavant de la telescombraria. Aquesta obté un canal temàtic i en surt reforçada. Mentre que el periodisme de la informació surt clarament perden. CNN+ mantenia la idea que d'una informació tractada professionalment, i per tant amb una certa “rigurositat”, podia tenir cabuda en l'univers del media business.

Però ja no, les notícies a la tele no son negoci. En un moment de crisi, baixen els ingressos per publicitat i s'ha de reduir la despesa, especialment en aquelles àrees com la informació que son costoses i no generen benefici. A més, s'estreny el mercat i la competència augmenta. Els grups mediàtics estan preocupats per la competència “deslleial” -diuen- dels mitjans públics. Doncs, que siguin les teles públiques les que informin. Malgrat hagin aconseguit treure del pastis RTVE, tot i que pressionin per a que la CCRTV segueixi el mateix camí, una informació de qualitat continua sent un llastre massa pesat del que volen desprendre's.

Només cal veure els telenotícies actuals. La part internacional és com un dejà-vu, les mateixes imatges i comentaris semblants. Tots copien de les cadenes americanes, fins i tot els enviats especials fan cròniques que semblen clonades. Les noticies locals absolutament esbiaixades sota la influència de la mà invisible que els dona de menjar. I la part esportiva, cada cop ocupa més temps i cada cop és més partidista. No és això també un pas cap a la telescombraria?

Des d'uns anys enrere, es proposa l'empresari i l'empresa privada com a símbol social de l'esforç, d'aguantar el país, d'assumir riscos, font d'ocupació, de renda, d'eficiència, eficàcia, etc. Bé, doncs aquests empresaris ideals no deuen ser pas els del sector audiovisual. El sector privat de l'audiovisual dona por i pena, i representa un capitalisme que podríem anomenar “escombraria”, en referència tant a la qualitat del que produeix, com a les relacions socials i laborals que genera.

No ens equivoquem, l'empresariat escombraria tanca CNN+ i obre GH24. Son els representants d'un capitalisme salvatge al que no interessa ni allò que és produeix, ni la seva qualitat, ni les persones que ho han realitzat ni les que ho rebran, ni com s'ha fet, ni les conseqüències que tindrà. Els dona igual ser propietaris d'una emissora ultra-catalanista que d'un diari monàrquic conservador. Tan poden tancar un diari a Murcia, com comprar-ne un a Calatayud. No tenen escrúpols, ni probablement limit en programar telescombraria mentre hi hagi audiència i publicitat. No distingeixen la veritat de la mentida mentre rebin la subvenció. Única i exclusivament els interessa els beneficis i el poder que acumulen.

El tancament de CNN+ no és només un problema de pluralitat informativa, que ho és, sinó sobretot un problema ètic i social. D'un capitalisme desbocat, qui sap si moribund, que ni tan sol és capaç de mantenir a un dels seus màxims valedors fins el moment (CNN+). D'uns governants incapaços de posar ordre dins els sectors econòmics controlats per oligopolis. D'uns polítics que son titelles d'aquestes grans corporacions oligopolístiques. I d'uns ciutadans als quals ens toca una i altra vegada pagar el beure.

El tancament de CNN+ és simptomàtic d'un període històric on la democràcia està essent de mica en mica buidada de la seva essència i en el seu lloc ens estan col·locant un enorme Gran Hermano.

Campanya Aturem la retallada de les pensions

2011-01-21T02:43:00.001-08:00

+ info: http://pensionspubliques.wordpress.com

21 desembre Vaga de consum

2010-12-20T15:50:00.001-08:00

Se trata de no adquirir ningún tipo de bien, producto o servicio durante el próximo 21 de diciembre, con el objetivo de paralizar gran parte del sistema productivo, grandes empresas, bancos, multinacionales y presionar a nuestros gobernantes para que corrijan su actual política económica insostenible, basada en el recorte de derechos sociales y laborales de los menos favorecidos.

El objetivo de la Huelga de Consumo es exigir a los gobernantes (Central, Autonómico y Local) un cambio en sus políticas. Los grandes bancos, multinacionales y especuladores que ocasionaron la crisis del mercado financiero mundial y que recibieron ayudas de decenas de miles de millones de los contribuyentes, están ahora presionando a los gobiernos para retrasar la edad de jubilación a los 67 años, para abaratar aún más el despido tal y como ya han conseguido con la Reforma Laboral, para privatizar la Seguridad Social por la vía del copago, quieren recortar más derechos sociales y laborales, seguir reduciendo nuestro poder adquisitivo rebajando o congelando aún más salarios y pensiones…, y es necesario pararles.

El modelo económico del Capitalismo Salvaje ha fracasado. Se ha demostrado que era social y ecológicamente insostenible, pero aún así han intentado mantenerlo, creando burbujas bursátiles e inmobiliarias hasta que han explotado. El capitalismo salvaje, lejos de reconocer sus errores y pasar a un modelo basado en el consumo responsable, sostenible y respetuoso con el medio ambiente, pretende seguir aumentando sus grandes fortunas recortando nuestros derechos, salarios, prestaciones sociales e intentando que trabajemos más horas y años por menos dinero ¿Esta es su forma de crear empleo?

Debemos demostrar a los verdaderos culpables de esta crisis y sus marionetas, nuestros gobernantes, que somos la mayoría de la sociedad: parados, estudiantes, trabajadores, jubilados, autónomos quienes con nuestro trabajo y consumo mantenemos el modelo actual y lo podemos cambiar.

+info:

http://www.huelgaconsumo.org

Mobilitza i venceras

2010-12-10T13:18:00.001-08:00

Un 60% de vot en les eleccions autonòmiques pot considerar-se un grau molt alt de participació en l'estrany escenari electoral català. Però és clar, tampoc és que n'hi hagi per tirar coets. El proper president Mas va aconseguir mantenir al seu electorat en tensió fins el darrer moment, tot i les estadístiques unànimement favorables, tot i la constatació de l'enfonsament del vaixell tripartit. La seva línia argumental ha estat clar i concisa: no diguem blat fins que sigui al sac i ben lligat.

A les 12 del migdia, quan vaig anar a votar, al Casal de Barri no s'hi cabia. Semblava tal que un bar de copes acabat d'inaugurar. Tenint en compte que visc a un barri de tendència convergent, de seguida vaig entendre que allò era l'auguri del que havia de succeir.

A les 9 de la nit, tombat al sofà, veia i escoltava TV3. Els representants de PSC i ERC s'esforçaven per convèncer-nos que no hi havia hagut transvasament de vots, que el seu electorat s'havia quedat a casa. Sigui com sigui, l'electorat tripartit tenia raons més que justificades per a fer el que li hagi vingut en gana. Ja sigui quedar-se a casa, votar als seus, als altres o en blanc. I si l'electorat ja dubtava imagineu el vot indecís.

El tripartit a més de perdre el nord ja fa temps, ha abandonat completament el centre. IC-EUiA mai no ha estat al centre i prefereix continuar presentant-se com a minoria a l'esquerra verda dels socialistes. ERC erràtica, dient ara si ara no a l'Estatut, al tripartit o al referèndum, finalment juga la bassa més independentista, allunyant-se del vot catalanista progressista i del nacionalista moderat. I el PSC arracona el discurs catalanista, justament el que el va fer guanyar en vots. Li dona per mostrar-nos el discurs d'esquerres progressista. Tot plegat mentre el seu cap estatal ha fet un gir de 180º en les seves polítiques d'esquerra progressista, i dia si, dia també amenaça amb més retallades i més reformes neoliberals.

Per si no fos poc, el mateix Sr. Montilla renega del tripartit en plena campanya, l'única opció realista per tornar a governar. El mateix Sr. Montilla que ha dimitit de Primer Secretari del PSC cap a les 10 de nit del dia les eleccions, i que potser més li hagués valgut que dimitís abans de les eleccions. En el cas que guanyar fos el seu objectiu, és clar.

Per tant, amb un electorat mobilitzat, uns rivals en desbandada i un vot indecís al que en part li agrada apostar pel cavall guanyador, la veritat és que en Mas ho ha tingut fàcil. Qui serà President ja no és notícia. L'interessant serà saber si amb tripartit es va acabar el pujolisme o a partir d'ara ens el tornarem a trobar.

Decreixement o planificació econòmica amb producció socialment útil

2010-11-17T04:39:00.001-08:00

El darrer numero de “Andalucía Libertaria (órgano de expresión de la regional andaluza de cnt-ait)” conté l'article del company Lluís Rodríguez titulat “¿Decrecimiento o planificación económica con producción socialmente útil?”. En Lluís fa una critica més que lògica al concepte polític de Decreixement. Jo també crec que actualment créixer o decréixer econòmicament no és una opció que els ciutadans podem triar. Com a mínim sense tenir en compte allò que fa que obligatòriament haguem de créixer. És a dir, sense una crítica a la cultura consumista i al sistema econòmic capitalista, i als lligams entre ambdós.

El moviment decreixentista apunta directament a la cultura consumista, però no al sistema econòmic que la sustenta i les fortes dependències que es generen. La crisi actual ens hauria d'haver ensenyat la interdependència econòmica global en la que estem inserits. Una crisi immobiliària i bancària als EUA quatre anys enrere està removent actualment les bases de l'Estat del Benestar a Europa. I la cosa sembla que no s'ha acabat.

El creixement econòmic es ven com a única solució per a la creació de llocs de treball. I de fet potser ho és a curt termini. Què proposa el decreixement per crear llocs de treball? Segurament hi ha una resposta, però el que vull dir amb aquesta pregunta és que coincideixo amb la major part de la critica decreixentitsta al modus vivendi actual, però és realista plantejar el decreixement com a alternativa amb la que ens està caient i ens caurà? No, no és realista.

En els darrers anys, l'esquerra (política, sindical i social) sembla mancada completament d'idees de progrés i de canvi. La veig completament incapaç d'oferir alternatives a l'onada neoliberal i neoconservadora. I quan ho fa, com en el cas del decreixement, ho fa en uns termes absolutament fora de mare, impossibles de ser assumits per àmplies capes socials.

Crec que en Lluís dona en el clau parlant de planificació econòmica i de producció socialment útil. No cal ser cenetista per entendre que aquesta és la via per on abordar el futur. Us recomano la lectura de l'article en qüestió.

article Lluís

web Andalucia Libertària

17-11-2010

Jo t'ignoro

2010-11-14T11:07:00.001-08:00

De la recent visita de l'anomenat “Sant Pare” ben aviat no en quedarà res. Un espai en la memòria dels que l'han seguida; una crònica del dia en que la Sagrada Família va convertir-se en basílica pels historiadors, qui sap si l'argument per alguna novel·la; un no-res per a la resta, a qui nous titulars ens faran oblidar.

El “Pare” del catolicisme romà aixeca passions, tant a favor com en contra. Bé, potser ja ha de ser d'aquesta manera i que es generi un cert conflicte. Aquest és bon indicador de que la nostra societat està viva, democràticament parlant.

Els uns que no l'esperen, els altres que si. Els uns que serà un bon negoci, els altres que no tant. Els uns que els ha estranyat veure tants balcons buits, les altres expectants per si li tiraven ous. Unes que es queixen del soroll de les pantalles, les altres que estan contentes d'haver-lo vist, -encara que fos un segon mentre passava dins l'urna del papamòbil a una velocitat potser excessiva per a saludar com Deu mana-.

Si senyor, l'anomenat Benet XVI aixeca passions i la nostra societat per moments s'ha revifat. Ara bé, hi he trobat a faltar l'opinió dels qui com jo, ni fu ni fa. Ho sento, però no tinc temps per perdre en coses que no m'interessen. Des del meu punt de vista, la visita d'en Joseph Ratzinger no és més important que la de qualsevol altre turista. Malgrat que aquest atregui desenes de milers de seguidors, malgrat que en parlin tots els diaris, les teles i ràdios. És així, no m'interessa.

No m'interessa el que ve a fer. No m'importa el que dirà, ni en quin idioma ho farà. No m'inquieta qui va o no va a la seva missa. A l'església d'aquest Papa fa temps que li he passat pàgina. De fet ells mateixos s'han condemnat a l'ostracisme. La societat en el seu conjunt, fins i tot part dels creients, els ha deixat enrere.

L'única imatge d'aquesta visita que he tingut és la dels noticiaris televisius. Certament, la Sagrada Família es veia maca. Però el que m'ha sobtat realment va ser sentir que la litúrgia va ser extraordinària. Això ho deien per rara o per ancestral? Llavors he pensat que ho havia de preguntar a tota aquesta colla d'opinadors i tertulians que han anat deixant caure que els sindicats i les vagues son del segle XIX. Benvolguts/des senyors/es, a quin segle ubicarien aquestes litúrgies, aquestes idees, aquest Papa?

autobus linia 9 Terrassa 10nov2010

El nacionalisme liberaleconòmic

2010-02-01T14:59:00.001-08:00

El liberalisme s'ha distingit per defensar la llibertat de comerç i la supressió d'aranzels a les importacions. Per aquest motiu històricament ha tingut l'oposició del nacionalisme, que tradicionalment ha estat proteccionista. Igualment, el neoliberalisme ha considerat l'Estat com un agent a reduir a la mínima expressió.

Durant més de 50 anys, BM, FMI, GATT i OMC s'han dotat del discurs neoliberal i han aconseguit forces triomfs a nivell de supresió de barreres al comerç internacional arribant a la globalització econòmica dels nostres dies. Però en lo de reduir l'Estat la cosa ha estat més difícil. Si bé ha aconseguit que bona part de l'empresa pública hagi passat a mans privades, és a dir la intervenció directa de l'Estat fos foragitada de la industria i bona part dels serveis, en canvi la influència de l'Estat no ha deixat de créixer en tots els nivells de la nostra vida, fent-se indispensable tant si s'ha d'apagar un foc, com si necessitem el permís per encendre'l.

La intervenció de l'Estat-nació no ha mort amb el vell proteccionisme, sinó que ha mutat cap a formes més sofisticades de protecció i suport. La competència en el paradigma neoliberal es dona únicament entre empreses, i està mal vist (i prohibit pel Tribunal de la Competència) que l'Estat intervingui directament sobre les empreses. Ja no es tracta de gravar aranzels a la importació, sinó de subvencionar l'exportació; no és subvencionen les empreses, sinó que se'ls aplica reducció en els impostos, se'ls incentiva per a que investiguin o es fomenta la contractació, s'abarateix l'acomiadament, etc.

La internacionalització de l'empresa és un tema d'Estat. Aquest ho afavoreix, ho potencia, i fins i tot, ho defèn. Els interessos de les empreses nacionals a l'estranger fàcilment es converteixen en interessos nacionals a l'estranger. Aquest és el nacionalisme liberaleconòmic. Se suposa que només competeixen les empreses, però si aquestes son interessos nacionals, llavors també competeixen els Estats. Competeixen en la nacionalitat de l'empresa que extraurà petroli de Nigèria, competeixen en la nacionalitat de l'empresa que vengui una flota d'avions, trens d'alta velocitat o una nova tecnologia de telefonia mòbil.

L'Agenda de Lisboa és el gran text del nacionalisme liberaleconòmic a la europea. En aquests moments, se'ns comença demanant que siguem bons estudiants, en molts casos se'ns obliga a assistir a classe fins els 16 anys; després volen siguem bons treballadors, que ens formem durant tota la vida, que sapiguem idiomes i informàtica, que si estem aturats ens continuem formant i no sortim del país, que tinguem disponibilitat per a la mobilitat, flexibilitat laboral, baixos salaris i jubilació als 67. Hem de ser competitius per a que la nostra economia (la de les nostres empreses) sigui competitiva i pugui exportar al mon sencer. Tot per la pàtria i el bé de l'economia liberal.

pel dret a comunicar

2009-12-07T23:56:00.000-08:00

Aprofitant l'avinentesa del 10 de desembre, dia internacional dels Drets Humans, els mitjans de comunicació comunitaris de tot l'Estat recordem que el dret a comunicar és un dels drets recollits en la Declaració Universal del Drets Humans. Concretament l'article 19 diu “Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres.”

Els mitjans comunitaris som mitjans privats, independents, no lucratius, gestionats per entitats socials de diferent tipus, oberts a la participació dels membres de la comunitat en la creació de continguts, així com en tots els aspectes operatius i de gestió, i dedicats fonamentalment a activitats d'interès públic i de la societat civil. Més enllà dels mitjans públics, i dels mitjans privats lucratius, els mitjans comunitaris conformem el tercer sector de la comunicació.

Des de finals dels 70, quan van aparèixer les primeres emissores lliures i comunitàries, fins a l'actualitat hem estat els grans oblidats en les diferents legislacions en matèria de mitjans de comunicació. Aquest oblit conscient de tants anys atenta directament contra dret a l'expressió. La limitació dels mitjans d'expressió és una clara vulneració del dret a comunicar, i un fet inèdit en qualsevol país dit democràtic.

La Resolució del Parlament Europeu, de 25 de setembre de 2008, sobre mitjans de comunicació comunitaris, no solament recomana als Estats Membres que donin reconeixement legal als mitjans del tercer sector de la comunicació, sinó que a més demana que se'ns doni suport com a garants del pluralisme comunicatiu. En aquests moments cap administració a l'Estat espanyol, ni la central ni les autonòmiques, compleix amb aquesta resolució.

Cal recordar que Terrassa és una ciutat rica en experiències de mitjans comunitaris. Des del finals dels anys 80 fins als nostres dies hi trobem ràdios lliures emetent des de l'FM, tot i que han anat topant amb una legislació que s'ha negat a reconèixer-les, amb la manca de suport d'una classe política poc interessada en el pluralisme, i fins i tot, amb la repressió en forma de sancions, multes i amenaces de clausura.

En aquest 20 anys hem vist com els mitjans s'han convertit en una eina d'influència social partidista i en objecte de desig de grans grups empresarials. El nostres gestors han oblidat que l'espectre radioelèctric, la FM per exemple, és un espai públic. Tant públic com ho pot ser una plaça, i que totes les persones hi tenim dret a passar-hi, a seure-hi o a reunir-nos-hi, a dir la nostra o a participar-hi. Però no ha estat així ni en analògic, ni en digital. Per sort, també hem vist néixer Internet, que s'ha mostrat fins el moment com l'espai de comunicació més lliure mai creat.

Recentment el Govern central va aprovar el Projecte de Llei General de la Comunicació Audiovisual i actualment s'ha iniciat la discussió al Congrés. En aquest Projecte, i per primer cop, es reconeix als mitjans comunitaris. Tot i això, aquesta llei no recull cap mesura per a garantir l'existència d'aquests mitjans ciutadans sense ànim de lucre, i ens obliga a restriccions i exigències que no estableix als mitjans comercials.

El Govern català sembla que està preparant també un decret per donar cobertura legal a les emissores comunitàries i sense ànim de lucre. El dia 10 de desembre, el mateix dia que els mitjans comunitaris reivindiquem el dret a comunicar, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació organitzarà una jornada amb el tercer sector de la comunicació català. Enguany s'ha acomplert el setzè aniversari de l'inici d'emissions de Ràdio Tse-Tse, i el sisè del pas a internet a través de Post-Scriptum Ràdio. Comença a ser hora que se'ns reconegui.

Què passarà amb el terrorisme?

2009-03-14T13:34:00.000-07:00

Probablement aquest dies l'ex-president Bush no se sent massa bé. Deixar la presidència dels EUA no ha de ser fàcil per ningú, però tenint en compte les circumstàncies actuals haurà estat extremadament difícil per a ell. Finalment, va reconèixer l'error sobre les armes de destrucció massiva a l'Iraq, tot i això em temo que no s'arrepenteix de res. Em fa l'efecte que creu que va fer el que tenia que fer. El problema però, no son les seves creences, sinó que desenes de milers d'americans el van votar. Van considerar que aquest home podia representar-los i li van donar el poder.

Bush deixa la presidència dels EUA en la pitjor situació econòmica des de 1929, però tampoc és això el que el preocupa. A ell mai li van agradar les matemàtiques, tot el que va fer va ser cedir la responsabilitat als entesos. Què més podia fer? Així doncs, la gent pensa més en Greenspan o en els banquers i brokers en general que en el darrer president dels EUA. Altra vegada, ell va fer el que va poder. No ha estat per culpa seva.

La cosa que realment no pot suportar és que ha deixat la presidència a un negre. Quatre anys enrere ningú, ni el més optimista, hauria dit que un afro-americà podria ser el proper president del EUA. Així doncs, com ha estat possible? Què ha fet ell malament? Hi pensa però no hi troba sol·lució. Però és que a més, aquest tio ha estat fet president entre l'alegria de la multitut i tothom està parlant d'una nova època. Tot plegat, se sent més vell, com d'un altra època, i ràpidament oblidat mentre el present li va repetint Obama, Obama, Obama... No pot dormir bé pensant en que potser hi té alguna responsabilitat.

La veritat és que no m'importen els mal sons d'en Bush. Més aviat a mi, com a tres quartes parts de la humanitat, em fan por els seus somnis. Jo pertanyo a aquesta munió de gent que veuen Obama com una benedicció. No és tan important el que farà com el que ja ha fet. No ens pot decepcionar perquè ha estat ell qui ha fet fora Bush i tota resta dels seus terrorífics colegues del poder. ës més o menys el mateix que va passar entre Zapatero i Aznar, a un altre nivell és clar.

Així doncs, l'actual debat sobre si Obama respondrà o no a les expectatives de la gent que el va votar, no m'importa el més mínim. Un dels homes més perillosos que mai ha existit és fora del poder i els seus col·laboradors estan corrent tant lluny o amagant-se tant profundament com poden. Segurament, pregant a Deu que la gent els oblidi ràpidament i que ningú recordi els seus noms davant d'un jutge. Tot plegat és suficient per mi. Sortosament, el president Obama, igual que Bush, no podrà fer el que voldrà. Obama ha estat elegit gràcies a alguna gent amb certs interessos, necessitarà suport al Congrés, voldrà guanyar les properes eleccions... Ja trobarà excuses per no fer tot el que ha promés. Sigui com sigui, nosaltres ens podem preguntar què passarà amb les polítiques que Bush va iniciar, especialment aquelles que tenen a veure amb el terrorisme.

A la dècada dels 70s, el president Nixon va ser el primer en declarar la guerra contra les drogues. Fins avui, tots els successius governs dels EUA han tractar de guanyar aquesta guerra sense aconseguir mai els seus objectius. Han prohibit algunes drogues i ficat a la presó milions de persones, traficants o simplement consumidors. Han donat recolzament a les lleis prohibicionistes a nivell internacional, i masses vegades han basat les seves polítiques en requeriments de la guerra contra les drogues. Han portat aquesta guerra a les seves fronteres i fora d'elles: Mèxic, Panamà, Colòmbia, Afganistan... Han obstaculitzat investigacions científiques i amenaçat a investigadors, experts i metges. Malgrat aconseguir millors resultats, no han permès el desenvolupament de polítiques de reducció de danys al seu país, a la vegada que han pressionat per a que altres països no les apliquessin. Han gastat centenars de milers de milions de dòlars en una guerra perduda. Després de més de 35 anys de guerra, la seva gent continua prenent drogues malgrat les hagin de comprar al mercat negre, sense controls sanitaris ni de qualitat, i molt més cares. Mentrestant les màfies s'han anat enfortint i enriquint, i amples capes de la policia, l'exèrcit o la justícia han pogut esdevenir corruptes.

Tenint en compte la història de la guerra contra les drogues, sembla com si el canvi polític fos difícil de portar a terme. Què passarà doncs amb la guerra contra el terrorisme? La primera decisió del president Obama ha estat tractar de tancar Guantanamo. El problema és com fer-ho, on poden ser portats els presoners, a més del conflicte internacional que es pot generar. Bush i el seu govern van usar la CIA per segrestar ciutadans estrangers fora dels EUA, i sense cap tipus de judici o garantia legal els van portar a Guantanamo, on van ésser torturats durant anys. En nom de la guerra contra el terrorisme, el govern de Bush va violar totes les lleis existents, pròpies, foranies i internacionals. I ara, que pot fer l'Obama? Demanar perdó? Inventar judicis? Tancar Guantanamo és com un castell fet amb cartes, si mous una carta tot el castell pot caure. Certament, les corts de justícia nacionals i internacionals hauran de fer quelcom a mesura que tinguin evidència del que ha succeït a Guantanamo.

Hi ha gent que pensa que la seguretat del seu país és més important que la vida de milers de persones d'altres països, la seva pau està per sobre de la dignitat, la seguretat, el sustent i la riquesa de qualsevol altra. Per tant, poden matar, ferir, segrestar, torturar, humiliar, portar la ruïna, la destrucció i la fam en el nom de la seguretat del seu país. El darrer episodi l'hem vist aquests dies a Gaza. El govern israelià realment pensa que ells estan més segurs després de matar i ferir milers de palestins, destruir tot el que es pot destruir en un país, humiliar i aterrir tota una població. Ens expliquen que estan lluitant contra el terrorisme. Com les drogues, el terrorisme és vist com una plaga universal que pot ésser exterminada. Però això no és terrorisme. No fa falta ser massa intel·ligent per entendre que hi ha conflicte a l'Orient Mitjà entre vàries parts i que tindríem dificultats per definir qui és el terrorista.

En aquest punt, la qüestió és perquè una de les parts pot anomenar terrorista a l'altra. La resposta és la verdadera herència de la guerra contra el terrorisme de Bush. Després del 11-S, va ser ell qui va definir una línia entre el bé i el mal, elaborant una llista de terroristes que incloïa els seus principals enemics. Cap cap d'estat occidental va dir res, ni al principi perquè l'estratègia podia ser errònia, ni quan els avions de la CIA, plens de presoners segrestats d'aquesta guerra, volaven per sobre o aterraven als seus països. Va ser com si mai abans cap país hagués sofert els efectes d'un atac militar o les bombes d'algun enemic. Llavors Bush es va sentir suficientment fort i salvaguardat per envair Afganistan, Iraq, i segurament hagués continuat per l'Iran si hagués tingut temps i diners per fer-ho.

A més a més, altres caps d'estat van aprofitar la definició de terrorisme de Bush per usar-la en el seu benefici. Aznar, per exemple, va abraçar la creuada de Bush contra el terrorisme i va introduir ETA a la llista internacional de bandes terroristes. A l'Estat Espanyol, el canvi no va ser de terminologia. Malgrat el govern espanyol va utilitzar els serveis d'una banda terrorista per lluitar extraoficialment contra ETA, son els membres d'ETA o tota la banda els que son anomenats terroristes. El canvi va succeir quan el Partit Popular es va inventar que no parlaven amb terroristes. Aznar va declarar: “el terrorisme no té causes, acceptar alguna causa es legitimar al terrorisme, la única cosa que es pot fer és lluitar contra el terrorisme”. Estaven mentint i continuen fent-ho. Tots els governs democràtics d'Espanya, incloent el Partit Popular han mantingut un canal obert amb la banda armada, fins i tot han negociat durant llargs períodes de temps. Qualsevol pot adonar-se que la fi del conflicte necessita de negociació, tal com va passar a Irlanda del Nord.

Les pistes del terrorisme de Bush van més enllà de l'Espanya d'Aznar. A Colòmbia, Alvaro Uribe ha tractat de classificar les FARC com a grup terrorista, però s'ha trobat amb l'oposició dels seus veïns, especialment Veneçuela. De fet, Colòmbia s'ha mantingut sola en mig d'una Sud Amèrica que ha girat cap a l'esquerra i ha esdevingut més crítica amb la influència dels EUA. A Israel, Ariel Sharon i Ehud Olmert han tractat la resistència palestina com a terroristes, han aplaudit la invasió d'Iraq i han estat promovent un nou conflicte amb l'Iran. Bush ha tingut altres companys de viatge, el germans Kaczynki a Polònia, Berlusconi a Itàlia, i sorprenentment, Blair al Regne Unit.

Des del meu punt de vista, el suport del RU a Bush no té cap sentit. L'antic primer ministre, que va aconseguir la pau a Irlanda del Nord a través de la negociació i l'acord entre les parts en comptes de solucions militar, va ser el principal valedor de les estratègies armades de Bush contra el terrorisme internacional. Hauria estat més típic de Margaret Tatcher que d'un lider laborista, però sembla que la “tercera via” necessita de l'amistat nord-americana per tirar endavant. La principal influència de les polítiques sobre terrorisme de Bush al RU les podem trobar en l'erosió de les llibertat civils en aquest país. És el cas dels 42 dies d'arrest sense judici, la base de dades d'ADN, el carnet d'identitat amb biodades, etc. Res sembla suficient per preservar el RU del terrorisme.

Malgrat el govern de Bush ha acabat, el problema continua essent que en quedarà de les seves politiques. Bush i una colla d'amics d'altres països han acollonit a la meitat del món amb el perill terrorista, i aterrit a l'altra mitja amb l'amenaça de ser atacats, bombardejats o envaïts, o realment fent-ho. Tot plegat, gràcies a la seva superioritat militar i a la seva major influència internacional. És de lluny massa por, masses morts, massa mal i dolor per oblidar-ho només a causa d'un canvi de presidència. Per tant, aquesta no és una qüestió simple, què passarà amb el terrorisme, què passarà amb el terrorisme de Bush. Perquè ens agradi o no, tots plegats som hereus dels seu terrorisme, tothom patirà les conseqüències del seu període de terror.

eJ, 8 de febrer de 2009

L'inici

2009-02-23T11:40:00.001-08:00

Qui us parla té seriosos problemes per acceptar l'status quo. No m'agrada el mon de plàstic i comoditat en el que ens han i hem instal·lat bona part de la societat occidental. No m'agraden les jerarquies, ni els que manen, ni els que es deixen manar. No m'agraden els privilegis, ni tenir-los, ni desitjar-los. No m'agraden les injusticies, tot i que les veig per doquier. Detecto la hipocresia com si l'hagués parit. I soc crític, molt, molt crític amb tot el que m'envolta.

Davant la fredor de la inintel·ligible explicació del principi de l'univers que fan els físics actuals prefereixo un bon conte. Estic segur, per tant, que Eva va mosegar la poma i que algun Deu ens va castigar. No només perquè el que va passar durant els 100 milisegons després del bigbang me la porta fluixa, sinó perquè jo també hagués mosegat la poma. I encara més, hagués esperat atentament l'acció de la suposada divinitat que m'ho prohibia, perquè la vida si es vol viure plena ha de tenir risc, dolor, emoció, frustració i un llarg etc. No veuria vida més cansina que aquell que s'ha quedat tumbat en un sofà hipnotitzat davant la tele-paradis.

"Nuestras vidas son los rios que van a parar al mar que es el morir" deia un poeta mitjeval afectat per la mort del seu pare. Tot i la gran veritat i trascendència d'aquesta afirmació, tampoc cal pendre-s'ho al peu de lletra. Es a dir, tot i que un dia o altre arribarem al mar, no cal que ens deixem portar per la corrent sempre i a tot hora. De fet, navegar pel riu de la vida significa anar maniobrant entre els vents i corrents que anirem trobant, a vegades aprofitant-los, d'altres esquivant-los. Els ulls o les ulleres amb que veiem la realitat ajudaran a la navegació, i potser també ens diran quines son les "divinitats" que creen els vents, les corrents i les tempestes.

Qui us parla va plantejar-se anys enrera perquè havíem de treballar. Aquesta pregunta té infinitat de respostes i raons, però cap d'elles mai m'ha convengut. No és ben be que no vulgui treballar, sinó que al voltant del fet mateix del treball assalariat sempre hi he trobat un gran absurd. Per exemple, en cadascun dels treballs que he ocupat, quan m'he preguntat si la societat podria organitzar-se millor per obviar el meu lloc de treball, la resposta sempre ha estat que si. Res del que he fet mai assalariadament ha tingut sentit sinó en una societat en que és normal treballar, en la qual ningú ficarà en dubte perquè fas allò ja que s'ha de treballar. Es el mateix que et desplacis 60 km cada dia per passar 7 hores en una oficina, que vigilis que ningu robi en una botiga, que portis pizzes a domicili o que passis el dia amb gent de forma professional. Pots trobar-t'hi més bé o més malament, tenir grans companys o fatals, pots tenir un sou millor o pitjor, però sempre m'ha assaltat el mateix dubte, que carai foto aquí?

La resposta no és senzilla i menys en un mon on treballar i intentar prosperar en el treball és normal i corrent. Una resposta habitual podria ser, a ningú li agrada treballar però s'ha de fer, què hi farem si hem nascut pobres!!! Ens han educat en el treball indispensable, obligatori, i si cal, insatisfactori. Tot i això, algun però sempre cueja en el saberfer popular. Així doncs, algunes s'indignen pel sou dels futbolistes famosos, es pregunten com aquest desgraciat per tocar una pilota cobra tal morterada, i ella que es fot un fart de pencar amb prou feines arriba a final de mes. O bé, alguns van jugant a Primitives, Quinieles, etc amb l'esperança de ser agraciats i poder fotre-li butifarrada al seu encarregat. Però tampoc es vol anar molt més enllà. El castig diví pesa avui encara sobre nosaltres.

En el riu de la vida, el treball no és ni corrent, ni vent, ni tempesta, sinó que ja és una part del riu. He dit una part del riu, però en realitat hauria de dir la major part del riu. De fet, actualment l'educació obligatòria entre els 6 i els 16 s'enfoca clarament a la inserció laboral. L'edat activa ocupacional va dels 16 als 65, i ho volen allargar. I després, per fi la jubilació, però per passar-la amb un sou digne hauràs d'haver cotitzat 30 anys. Ja ho veieu tota una vida de treball abans d'arribar al mar. I per a que? Per guanyar-nos la vida, per ser respectats, per fer el que ens agrada, per què és el que s'ha de fer, per pagar la hipoteca, el cotxe, la llum i el gas, per tenir una qualitat de vida, pels fills, etc.

Qui us parla ha treballat sempre per guanyar-se la vida i ha intentat fer el que li agradava, tot i que no sempre ho ha aconseguit. Bé, hauria de dir que he treballat lo just per pagar la casa, el cotxe, la llum i el gas, les cerveses, les vacances, etc. I que sempre he intentat guanyar temps de no-treball, de vida en definitiva. Que quan he tingut estalvis o m'he cansat del treball, m'he declarat en paro i he guanyat encara més temps de vida. I que en aquest temps de vida extra, he treballat per mi i pels demés sense salari, i he intentat fer la meva vida millor i de retruc la de tothom. El diari d'un parat és la crònica d'una persona que redueix voluntàriament el seu temps de treball per provar d'aconseguir una vida més plena i una societat millor.

What will be of terrorism?

2009-02-23T11:30:00.000-08:00

What will become of terrorism?

Probably these days ex-President Bush doesn't feel good. Leaving the Presidency of the USA can't be easy for anybody, but taking into account the current circumstances it has to be extremely tough for him. Finally, he recognised the mistake about the massive destruction weapons in Irak but I'm sure he didn't regret anything. I think he believes he did what he had to do. The trouble is not his belief, it was that tens of millions of Americans voted for him. They considered this man could represent them and gave him the power.

He left the Presidency of the USA in the worst economic situation since 1929, but it is not what worries him. He has never liked Mathematics so he gave responsibility to technicians. What else could he do? Therefore, people are thinking more about Greenspan or bankers and brokers in general than of the last President of the USA. He did what he had to do again. It is not his fault.

The thing he can't stand is he left the Presidency to a black guy. Four years before nobody, not even the most optimistic, had ever thought an Afro-American would have been able to be the next President of the USA. What happened to become a fact? What did he do wrong? He thinks but he doesn't find any answer. In addition, this guy is made president among the crowd's joy and everybody is talking about a new age. All in all, it makes him older, like belonging to a past age, and he feels himself forgotten so quick in front of a present which constantly repeats Obama, Obama, Obama... He can't sleep well thinking maybe he has some responsibility.

I don't mind Bush's nightmare. Rather I, like the three quarters of the world, fear his dreams. I belong to these lots of people who see Obama as a blessing. It is not so important what he is going to do as what he did. He can't disappoint me because he put out any rest of Bush and his (terrific) terrible colleagues from power. More or less the same that happened between Zapatero and Aznar on other level, of course.

Thus, the current discussion about whether Obama will finally break people's hopes or not, doesn't bother me. One of the most dangerous men that has existed is out of power and his friends are running as fast as they can or hiding as faraway as possible. Probably, they are praying to God that people will forget them quickly and nobody remember their names in front of a judge. So, it is enough for me at the moment. Luckily, President Obama, like ex-President Bush, won't be able to do what he wants. He has been elected thanks to some people with some interests, he needs support in Congress, he wants to win the next election... He will have excuses not to do everything people ask for. Anyway, we can ask ourselves about what will happen with the policies Bush applied, especially the war on terrorism.

In the 70s, President Nixon called for the first time to a war on drugs. So far, all the USA administrations have tried to win this war without achieving their aims. They prohibited some drugs and put into prison millions of people, dealers or just consumers. They supported prohibition laws at international level and so many times based their foreign policies on war on drugs requirements. They brought this war to their frontiers and outside them: Mexico, Panama, Colombia, Afghanistan... They obstructed scientific research and threatened researchers, experts and doctors. Although having better outcomes, They didn't allow harm reduction policies in their country and try to forbid outside their frontiers. They spent thousands of billions of dollars on a lost war. After more than 35 years of war, their people carry on taking drugs even though they must buy them illegally, without health or quality controls and more expensively. Meanwhile gangs are getting stronger and richer, and broader layers of the police, soldiers or judges could become corrupt.

Taking into account the history of the war on drugs, it seems like any political change sometimes may be difficult. What about the war on terrorism? President Obama's first decision was trying to close Guantanamo. The trouble is how to do it, where prisoners can be taken and the international mess that it means. Bush and his administration used the CIA to kidnap foreign people outside of the USA, and without any trial or legal guarantee they went to Guantanamo, where they have been tortured for a long time. In the name of the war on terrorism, the Bush administration violated all the existing laws, their, foreign and international ones. And now, what can Obama do? Apologise? Make up trials? Closing Guantanamo is like a castle built in the air, if you move one card the whole castle can fall down. Indeed, the international and national courts of justice must do something as they have evidence about the Guantanamo situation.

There are people that think the security of their country is more important than the lives of thousands of people of other countries, their calm is above the dignity, the safety, the poverty and the feeding of anybody else. So, they can kill, hurt, kidnap, torture, humiliate, bring poverty, destruction and hunger in the name of the security of their country. Last episode we watched in Gaza. The Israeli government really think they are more secure after killing and hurting lots of Palestinians, destroying all they can destroy in a country, humiliating and terrifying all the population. They explain to us they are fighting against terrorism. Like drugs, terrorism is seen as a universal plague we can exterminate. But it is not terrorism. You don't need to be so smart to realise there is a conflict into the Middle East among several actors and we would have difficulties in defining who is the terrorist.

At this point, the question is why one side can call the other side terrorists. The answer is the actual heritage of Bush war on terrorism. Because he defined a line between the good and the bad after nine eleven and made a list of terrorists including all the enemies he could. Any Western head of state answered him, neither at the beginning because the strategy could be a mistake, nor when the CIA airplanes full of kidnapped prisoners of this war flew over or landed in their countries. It was as if never before any country had suffered the effects of a military attack or the bombs of any enemy. Bush felt strong and unpunished enough in order to invade Afghanistan, Iraq, and he would likely have continued to Iran if he had had time and money to do it.

In addition, other heads of state took Bush's definition of terrorism and used it for their interest. President Aznar, for example, embraced Bush's crusade against terrorism and put ETA on the international list of terrorist gangs. In Spain, the change was not of terminology. Although the Spanish Government used in the past a terrorist gang called GAL to fight against ETA in the unofficial way, 'terrorist' has usually used to talk about ETA members or the whole gang. The change happened when the Spanish right wing party, Partido Popular, made up they don't talk with terrorists. President Aznar stated "terrorism has no causes, accepting any cause is to legitimate terrorism, the only thing we must do is fight against terrorism". They were lying and keep on doing so. All the democratic governments of Spain including Partido Popular have maintained an open channel with the gang, even sometimes they have negotiated for long periods of time. Everyone can realise that the end of the conflict needs negotiation, such as happened in North Ireland.

The traces of the Bush's terrorism go beyond Spain from Aznar. In Colombia, Alvaro Uribe tried to classify FARC under the terrorism definition, but he stumbled on the opposition of his neighbors, especially Venezuela. In fact, Colombia has remained alone in the middle of a South America that has turned to the left and has became more critical of USA influence. In Israel, Ariel Sharion and Ehud Olmert have treated Palestinian resistance as terrorism, applauded the Iraq invasion and have been promoting a new conflict with Iran. Bush had other fellow traveller, Kaczyński brothers from Poland, Berlusconi from Italy, and surprisingly, Blair from UK.

On my mind, UK support Bush's war on terrorism has absolutely no sense. The former British Prime Minister who achieved peace in North Ireland through negotiation and agreemrnts instead of military solutions, was the main backer of Bush's armed strategies on international terrorism. It would have been more typical of Margaret Tatcher than a labour leader, but the "third way" seems to need USA friendship to go forward. We can find the key influence of Bush's terrorism policy in the UK in the erosion of civil liberties. It is the case of the 42 days of arrest without trail, the DNA database, the personal identity card with biodata, etc. Nothing seems enough in order to avoid terrorism.

Although the Bush administration has finished, the trouble carry on being what will remain after them. Bush and a few international friends terrified half the world with terrorist danger and scared the other half by threatening to attack, bomb or invade them or actually doing it. All in all, thanks to their military supremacy and their greater international influence. It is by far too much fear, too many deaths, too much damage and pain to forget just because one president changed. Thus, this is not a simple question, what will become of terrorism, what will become of Bush's terrorism. Because we like it or not, all together we are the heirs of his terrorism, everybody will suffer the consequences of his period of terror.

eJ, February 8th 2009

revised on March 6th 2009 (thanks Mike)

Fonaments del ràdioblog

2009-01-29T11:48:00.000-08:00

Un dies enrera ens vem retrobar amb varia gent de l'antiga Ràdio Tse-Tse, en Quimet, el Santi, en Porta i d'altres amb qui he compartit un període de la meva vida d'activista en les ràdios lliures. Amb en Quimet parlàvem de l'efecte d'internet en el medis alternatius i m'ha fet recordar que tenia un article pendent que recollis les inquietuds que ens van portar a tranformar-nos en Post-Scriptum Ràdio iniciant una nova etapa d'activisme a la xarxa.

Com diuen els que en saben d'aquestes coses, tot acte comunicatiu conté una part relacional. Aixó vindria a dir més o menys, que en primer terme el que és diu no és independent de qui ho diu, i en segon terme que tota comunicació porta ineherent un model de relació entre les parts que es comuniquen. I per tant, que per una banda, la comunicació no és ni pot ser objectiva, i per altra, que podem fer una anàlisi crítica de la relació que estableixen emissor i receptor en l'acte comunicatiu.

Els medis de comunicació audiovisuals socials o de masses, principlament ràdio i tele, van aparèixer al segle XX. Son per tant uns invents relativament recents. Tot i això, des dels seus inicis van demostrar ser eines amb una capacitat sense precedents per a la difusió d'informació i coneixements, amb una potencialitat per a la influència social, per atraure, entretenir i hipnotitzar a la població inimaginable, i a més a més, amb una perspectives de negoci gegants. És evident que uns medis amb aquest "poders" han estat i son pretesos per un munt de gent.

A l'estat espanyol, la dictadura va administrar aquests poders seguint un model de monopoli estatal de la televisió, restricció de llicències de ràdio a molt poquets, i censura estricta en tots el medis tant escrits com parlats. L'arribada de la democràcia tenia que significar també l'arribada de la llibertat d'expressió i de l'obertura pel que fa a llicències. Hi havia grans perspectives i la gent s'animava. Terrassa, per exemple, va veure com sorgien gran varietat de projectes comunicatius durant els 80. La majoria eran radiofònics, com ara Egara Ràdio, Ràdio Star o Propietat Privada, però també algunes televisives com TV20.

El que animava a la gent en aquells moments era una mescla de visió de negoci futur (qui ja estigui emitint serà més fàcil que li atorguin la llicència), juntament amb una especie de voluntat d'experimentació de la "nova llibertat" (de provar coses noves, d'expressar-se lliurement), i del doityourself i la transgressió de la cultura juvenil (molt punk) del moment. El moment històric sens dubte no tenia pèrdua, hi trobem des dels infatigables evangelistes, fins a tios que emitien porno de forma geogràfica molt limitada a través de frequències de l'UHF, els colegues que intenten fer una emissora piratilla amb l'ajud de més colegues o les protoempreses que busquen fer-se un lloc en el negoci. Els primers inspectors de radiofreqüencies de la Generalitat haurien de fer un llibre de tot el que van arribar a detectar i tancar.

I dic tancar, perque el traspàs de les competències de vigilància i sanció de l'espectre radiofònic de l'Estat a la Generalitat no va comportar cap canvi en la seva acció. Un cop detectaven l'origen de l'emissió il·legal s'enviava una carta a nivell personal amb l'amenaça de sancions milionàries. L'acció dels nous gestors polítics dins la democràcia respecte la llibertat d'expressió va ser que aquesta és podia exercir àmpliament, però respecte els medis per exercir-la això era una altra cosa, especialment ràdio i televisió. Suposo que es tractava que el galliner no s'esvalotes més del compte i que l'invent no se'ls en anés en orris. Això doncs, la gran majoria d'experiències de ràdio aniran desapareixent sota la pressió governamental.

Als media ha passat com a la nostra societat, ha guanyat el negoci. Totes aquestes ràdios per piratilles que fossin tard o dora intentaven colar algun que altra anunci, patrocinador, etc. I les ràdios comercials -les legals- no volien sentir a parlar de perdre ni un sol client per potencial que fos, i es clar, ho denunciaven. No sé ben be si es tracta d'una llegenda urbana d'aquells temps, però circulava que Ràdio Club 25 era qui estava denunciant en la zona del Vallés.

La situació de negació dels mitjans, repressió i tendència a la comercialitat té la seva resposta en les ràdios lliures. Cap a finals dels 80 apareixerà Ràdio Kaos com la primera emissora autodenominada lliure a Terrassa, li seguiran Ràdio Tse-Tse a principis dels 90 i Ràdio Barraka a mitjans d'aquesta mateixa dècada. Aquestes emissores denunciaran la manca de mitjans i es negaran a tancar davant de les pressions de la Generalitat en pro de la llibertat d'expressió que associen a la llibertat d'emissió. L'anàlisi polític d'aquell temps venia a dir que emissores públiques i privades comercials no eran suficient, hi havia moltes altres realitats que volien expressar-se a través d'altres mitjans. Les ràdios lliures apareixien com l'alternativa a la propietat pública i privada capitalista dels medis de comunicació.

Eslogans i música radical (molt punk), juntament amb certes dosis d'utopia (la veu dels sense veu, barricades per la llibertat d'expressió, etc) conformen l'estètica d'unes emissores altament polititzades, com mínim en els seus activistes més destacats, i entre els quals m'incloc durant bona part dels 90. A mitjans d'aquesta dècada, Terrassa va acollir una trobada estatal de ràdios lliures on vem poder comprovar que sota el mantell lliure s'hi amagaven una amalgama de projectes i experiències. Tot i que com bé se sap una cosa és el que diu i un altra el que es fa, podríem classificar-les en tres grans grups. Un primer grup de decantades políticament. Totes les ràdios treballaven sota objectius amplis de transformació social, però algunes s'alineaven a algun entorn polític concret, principalment el llibertari. Altres treballavem per aconseguir un medi obert a tothom (amb certes limitacions) a partir d'una estructura autogestionària. I en darrer terme, molts eran projectes associats a entitats juvenils o a consells de la joventut locals.

A Terrassa, seguint aquest punt de vista, podríem dir que Tse-Tse s'apropava més el model obert autogestionari mentre que Kaos i Barraka eran més similars al model d'entitat juvenil. El model políticament alineat el trobavem més a Barcelona i a d'altres grans ciutats de l'estat, mentre que els altres dos eran més de ciutat petita, barri o poble. Malgrat tot, i com sempre passa, totes erem una mica de tot, plenes de gent jove amb idees polítiques transformadores i ganes d'influenciar l'entorn en el qual vivíem. I alguna influència vem exercir tot i que certament limitada.

Essent realistes hem de reconèixer que amb alguna que altra excepció les ràdios lliures terrassenques no vem tenir mai una gran incidència com a media, es a dir, en l'audiència. Fins i tot el relatiu èxit de Tse-Tse a mitjans dels 90 es devia més a l'activisme del col·lectiu fora d'ones que dins d'elles. Era una ràdio per a amics i amigues amb certa incidència en joves i adolescents del moment.

Sigui com sigui, aquestes emissores inicien una crisi a finals dels 90 deguda principalment a una manca de regeneració de persones, però també de conceptes. Entre els diferents factors que propicien aquests declivi, considero que tres son els més importants. En primer terme, l'ampliació de les llicències d'emissió inicia un nou periode amb noves ràdios, entre elles les municipals (fins llavors alegals). Molts malalts de ràdio hi trobaran una ràdio quasiprofessional més a la seva mesura que les anomenades lliures, que no van saber donar el pas cap a l'estabilitat tècnica i de continguts. Així doncs, trobarem gent procedent de Tse-Tse o Kaos a les municipals dels pobles colindants de Terrassa.

En segon terme, a la fugida del col·lectiu de malalts de ràdio cal afegir-li la de la gent més politicament conscient (especialment els més jovenets) que en el periode fort del moviment okupa preferirà moure's més pels centres socials ocupats que per les ràdios lliures. I en tercer terme, l'aparició d'internet va sacsejar i sacseja encara avui tots els mitjans de comunicació existents, però a més, els més frikis van començar a experimentar en el nou medi que és internet, vamos, que preferien fer pàgines web que programes de ràdio. Així doncs, poc a poc, les fonts de recursos humans es van anar esgotant.

A principis dels 2000, Tse-Tse perd l'espai des d'on emetre i després d'un temps de recerca infructuosa cedeixen l'emissor a Kaos ja que el seu ha estat robat. Tse-Tse es disol com a entitat, va ser una eina molt útil mentre va durar i quan va deixar de ser-ho vem ser capaços de matar-ho (això, permeteu-m'ho dir és fantàstic). Un grup de gent vem recollir els restes del naufragi i vem iniciar el projecte de la ràdio per internet, a la que vem anomenar Post-Scriptum Ràdio. Els noms com podeu comprovar mai han estat lo nostre. Kaos igualment es plantejarà poc a poc la sortida per internet.

D'internet ja sabíem que era cridat a ser un medi que havia de revolucionar els medis, i per tant el nou mitjà des del qual treballar. Però, ni de bon troç haguessim pogut imaginar fins a quin punt podia canviar-ho tot, tant la ràdio com els altres media convencionals aviat quedaran obsolets, però també i especialment les ràdios lliures. Un primer canvi es produeix respecte la linealitat i la temporalitat dels continguts. A internet ja no cal tenir una programació lineal, pots tenir-ne centenars si vols o no tenir cap continuitat, cada usuari pot connectar-se a la que més li agradi, fins i tot pot personalitzar o programar alló que vol escoltar (p.e. Lastfm, baixada continguts p2p o TV3alacarta). L'oient ja no cal que esperi cada setmana a una mateixa hora per escoltar el seu programa favorit, pot descarregar-s'ho a través de podcast i escoltar-lo quan li vagi bé, expressar opinions a través de comentaris en la web...

La connectivitat i el treball en xarxa és un altre factor que fa d'internet un medi fantàstic. Actualment podem emetre noticiaris o d'altres continguts que considerem interessants d'altres ràdios amb una facilitat extraordinària i a l'inreves qualsevol contingut nostre pot donar la volta al mon en pocs segons. El poder d'intercanvi és com mai havia estat. Formules com creative commons o copyleft, rss o podcast, blogs i p2p estan facilitant moltissim aquest proces. Connectivitat i treball en xarxa no només afecten els continguts, sinó també la propia estructura interna de ràdio. Per exemple, una mateixa ràdio pot tenir diferents punts d'emissió de forma senzilla, per exemple els estudis de Kaos i PSR podrien emtre per una mateixa plataforma comunicativa al que qualsevol altra col·lectiu podria afegir-s'hi.

D'altra banda, el canvi tecnològic que implica el pas a internet aporta una novetat força interessant. Si bé continuem essent tecnologicodependents amb les relacions de poder que impliquen (necessitat de tècnics, necessitat d'aparells del quals no es controla ni procedència, ni procés d'elaboració, coneixement en mans de multinacionals, etc), internet gràcies precisament al treball en xarxa que parlàvem abans ha generat l'anomenat software lliure. Linux i tot el software de codi obert suposen des del meu punt de vista la transformació més bèstia de les darreres dècades aportant un exemple de comunisme cognitiu global capaç de fer ombra a les multinacionals del software. O desenvolupant llicències com creative commons o copyleft que li fan la guitza a màfies com l'SGAE. PSR ha aconseguit treballar desenvolupar un software radiofònic que utilitza només codi lliure, a la vegada que els seus continguts utilitzaen llicències obertes.

A més a més, internet significa abast mundial. D'unes ràdios lliures que emitien uns quants kilometres a la rodona, passem a tenir cobertura mundial. Tothom que tingui un ordinador i acces a internet pot escoltar-nos. L'anomenada contrainformació és sens dubte qui més ràpid se'n va adonar. Indymedia per exemple va difondre's ràpidament per tot el mon, però també projectes similars, com per exemple Kaosenlared. Sorgit del caldo de cultiu de Ràdio Kaos, tenint un absast terrassenc originàriament, en uns quansts anys i molta feina, té grups de treball a diferents punts de Catalunya, l'Estat i Llatinoamèrica. El cas de Kaosenlared és paradigmàtic de com internet és una eina brutal al nostre servei si la volem usar. Una poca gent de l'esquerra anticapitalista amb un esforç voluntarista enorme poden competir amb grans media quasi de tu a tu.

I en darrer terme, internet aporta una comunicació més horitzontal. La més horitontal que s'ha creat fins el moment. Fenòmens com el facebook, myspace, correus electrònics, chats, messengers, blogs, p2p, etc ho demostren. Un podria arribar a pensar que ja mai més és necessitaran intermediaris per comunicar i si bé no és cert del tot, si que hem guanyat bastant. M'explicaré, un periodista ja no necessita cap empresa concreta des d'on emetre noticies, pot fer-ho des d'un blog o des de la seva pàgina web, però es clar es necessita que la gent sàpiga i pugui arribar al seu blog o pàgina web. De fet ja no cal que sigui periodista, tothom -amb poques exepcions- pot expressar-se lliurement. I d'aquestes poques excepcions, el pes de la censura és mínim, comparat amb el que suposa que et clausurin una ràdio per exemple. Tal com et tanquen un web o censuren una pàgina, ho penjes a un altra lloc.

Fixeu-vos que internet com a mitja de comunicació assoleix plenament el vell somni de Tse-Tse, un media obert a tothom amb molt poques limitacions, sense censures dels polítics, dels capellans o dels botiguers de torn. Vol dir això que les ràdios lliures ja no tenen sentit? Tenen sentit però amb unes altres finalitats que ja no son les dels anys 90. Aquestes passaran entre d'altres per defendre la llibertat en el mitjà internet, promoure les formes de comunisme cognitiu que vagin apareixent, i actuar com a plataforma comunicativa comunitària local. Però això ja és un altre article.

EJ. 7 de gener de 2008.

Audio 1
Audio 2
Audio 3