21 desembre Vaga de consum

Se trata de no adquirir ningún tipo de bien, producto o servicio durante el próximo 21 de diciembre, con el objetivo de paralizar gran parte del sistema productivo, grandes empresas, bancos, multinacionales y presionar a nuestros gobernantes para que corrijan su actual política económica insostenible, basada en el recorte de derechos sociales y laborales de los menos favorecidos.

El objetivo de la Huelga de Consumo es exigir a los gobernantes (Central, Autonómico y Local) un cambio en sus políticas. Los grandes bancos, multinacionales y especuladores que ocasionaron la crisis del mercado financiero mundial y que recibieron ayudas de decenas de miles de millones de los contribuyentes, están ahora presionando a los gobiernos para retrasar la edad de jubilación a los 67 años, para abaratar aún más el despido tal y como ya han conseguido con la Reforma Laboral, para privatizar la Seguridad Social por la vía del copago, quieren recortar más derechos sociales y laborales, seguir reduciendo nuestro poder adquisitivo rebajando o congelando aún más salarios y pensiones…, y es necesario pararles.

El modelo económico del Capitalismo Salvaje ha fracasado. Se ha demostrado que era social y ecológicamente insostenible, pero aún así han intentado mantenerlo, creando burbujas bursátiles e inmobiliarias hasta que han explotado. El capitalismo salvaje, lejos de reconocer sus errores y pasar a un modelo basado en el consumo responsable, sostenible y respetuoso con el medio ambiente, pretende seguir aumentando sus grandes fortunas recortando nuestros derechos, salarios, prestaciones sociales e intentando que trabajemos más horas y años por menos dinero ¿Esta es su forma de crear empleo?

Debemos demostrar a los verdaderos culpables de esta crisis y sus marionetas, nuestros gobernantes, que somos la mayoría de la sociedad: parados, estudiantes, trabajadores, jubilados, autónomos quienes con nuestro trabajo y consumo mantenemos el modelo actual y lo podemos cambiar.

+info:

http://www.huelgaconsumo.org

Mobilitza i venceras

Un 60% de vot en les eleccions autonòmiques pot considerar-se un grau molt alt de participació en l'estrany escenari electoral català. Però és clar, tampoc és que n'hi hagi per tirar coets. El proper president Mas va aconseguir mantenir al seu electorat en tensió fins el darrer moment, tot i les estadístiques unànimement favorables, tot i la constatació de l'enfonsament del vaixell tripartit. La seva línia argumental ha estat clar i concisa: no diguem blat fins que sigui al sac i ben lligat.

A les 12 del migdia, quan vaig anar a votar, al Casal de Barri no s'hi cabia. Semblava tal que un bar de copes acabat d'inaugurar. Tenint en compte que visc a un barri de tendència convergent, de seguida vaig entendre que allò era l'auguri del que havia de succeir.

A les 9 de la nit, tombat al sofà, veia i escoltava TV3. Els representants de PSC i ERC s'esforçaven per convèncer-nos que no hi havia hagut transvasament de vots, que el seu electorat s'havia quedat a casa. Sigui com sigui, l'electorat tripartit tenia raons més que justificades per a fer el que li hagi vingut en gana. Ja sigui quedar-se a casa, votar als seus, als altres o en blanc. I si l'electorat ja dubtava imagineu el vot indecís.

El tripartit a més de perdre el nord ja fa temps, ha abandonat completament el centre. IC-EUiA mai no ha estat al centre i prefereix continuar presentant-se com a minoria a l'esquerra verda dels socialistes. ERC erràtica, dient ara si ara no a l'Estatut, al tripartit o al referèndum, finalment juga la bassa més independentista, allunyant-se del vot catalanista progressista i del nacionalista moderat. I el PSC arracona el discurs catalanista, justament el que el va fer guanyar en vots. Li dona per mostrar-nos el discurs d'esquerres progressista. Tot plegat mentre el seu cap estatal ha fet un gir de 180º en les seves polítiques d'esquerra progressista, i dia si, dia també amenaça amb més retallades i més reformes neoliberals.

Per si no fos poc, el mateix Sr. Montilla renega del tripartit en plena campanya, l'única opció realista per tornar a governar. El mateix Sr. Montilla que ha dimitit de Primer Secretari del PSC cap a les 10 de nit del dia les eleccions, i que potser més li hagués valgut que dimitís abans de les eleccions. En el cas que guanyar fos el seu objectiu, és clar.

Per tant, amb un electorat mobilitzat, uns rivals en desbandada i un vot indecís al que en part li agrada apostar pel cavall guanyador, la veritat és que en Mas ho ha tingut fàcil. Qui serà President ja no és notícia. L'interessant serà saber si amb tripartit es va acabar el pujolisme o a partir d'ara ens el tornarem a trobar.

Decreixement o planificació econòmica amb producció socialment útil

El darrer numero de “Andalucía Libertaria (órgano de expresión de la regional andaluza de cnt-ait)” conté l'article del company Lluís Rodríguez titulat “¿Decrecimiento o planificación económica con producción socialmente útil?”. En Lluís fa una critica més que lògica al concepte polític de Decreixement. Jo també crec que actualment créixer o decréixer econòmicament no és una opció que els ciutadans podem triar. Com a mínim sense tenir en compte allò que fa que obligatòriament haguem de créixer. És a dir, sense una crítica a la cultura consumista i al sistema econòmic capitalista, i als lligams entre ambdós.

El moviment decreixentista apunta directament a la cultura consumista, però no al sistema econòmic que la sustenta i les fortes dependències que es generen. La crisi actual ens hauria d'haver ensenyat la interdependència econòmica global en la que estem inserits. Una crisi immobiliària i bancària als EUA quatre anys enrere està removent actualment les bases de l'Estat del Benestar a Europa. I la cosa sembla que no s'ha acabat.

El creixement econòmic es ven com a única solució per a la creació de llocs de treball. I de fet potser ho és a curt termini. Què proposa el decreixement per crear llocs de treball? Segurament hi ha una resposta, però el que vull dir amb aquesta pregunta és que coincideixo amb la major part de la critica decreixentitsta al modus vivendi actual, però és realista plantejar el decreixement com a alternativa amb la que ens està caient i ens caurà? No, no és realista.

En els darrers anys, l'esquerra (política, sindical i social) sembla mancada completament d'idees de progrés i de canvi. La veig completament incapaç d'oferir alternatives a l'onada neoliberal i neoconservadora. I quan ho fa, com en el cas del decreixement, ho fa en uns termes absolutament fora de mare, impossibles de ser assumits per àmplies capes socials.

Crec que en Lluís dona en el clau parlant de planificació econòmica i de producció socialment útil. No cal ser cenetista per entendre que aquesta és la via per on abordar el futur. Us recomano la lectura de l'article en qüestió.

article Lluís

web Andalucia Libertària

eJ

17-11-2010

Jo t'ignoro

De la recent visita de l'anomenat “Sant Pare” ben aviat no en quedarà res. Un espai en la memòria dels que l'han seguida; una crònica del dia en que la Sagrada Família va convertir-se en basílica pels historiadors, qui sap si l'argument per alguna novel·la; un no-res per a la resta, a qui nous titulars ens faran oblidar.

El “Pare” del catolicisme romà aixeca passions, tant a favor com en contra. Bé, potser ja ha de ser d'aquesta manera i que es generi un cert conflicte. Aquest és bon indicador de que la nostra societat està viva, democràticament parlant.

Els uns que no l'esperen, els altres que si. Els uns que serà un bon negoci, els altres que no tant. Els uns que els ha estranyat veure tants balcons buits, les altres expectants per si li tiraven ous. Unes que es queixen del soroll de les pantalles, les altres que estan contentes d'haver-lo vist, -encara que fos un segon mentre passava dins l'urna del papamòbil a una velocitat potser excessiva per a saludar com Deu mana-.

Si senyor, l'anomenat Benet XVI aixeca passions i la nostra societat per moments s'ha revifat. Ara bé, hi he trobat a faltar l'opinió dels qui com jo, ni fu ni fa. Ho sento, però no tinc temps per perdre en coses que no m'interessen. Des del meu punt de vista, la visita d'en Joseph Ratzinger no és més important que la de qualsevol altre turista. Malgrat que aquest atregui desenes de milers de seguidors, malgrat que en parlin tots els diaris, les teles i ràdios. És així, no m'interessa.

No m'interessa el que ve a fer. No m'importa el que dirà, ni en quin idioma ho farà. No m'inquieta qui va o no va a la seva missa. A l'església d'aquest Papa fa temps que li he passat pàgina. De fet ells mateixos s'han condemnat a l'ostracisme. La societat en el seu conjunt, fins i tot part dels creients, els ha deixat enrere.

L'única imatge d'aquesta visita que he tingut és la dels noticiaris televisius. Certament, la Sagrada Família es veia maca. Però el que m'ha sobtat realment va ser sentir que la litúrgia va ser extraordinària. Això ho deien per rara o per ancestral? Llavors he pensat que ho havia de preguntar a tota aquesta colla d'opinadors i tertulians que han anat deixant caure que els sindicats i les vagues son del segle XIX. Benvolguts/des senyors/es, a quin segle ubicarien aquestes litúrgies, aquestes idees, aquest Papa?

eJ

autobus linia 9 Terrassa 10nov2010

El nacionalisme liberaleconòmic

El liberalisme s'ha distingit per defensar la llibertat de comerç i la supressió d'aranzels a les importacions. Per aquest motiu històricament ha tingut l'oposició del nacionalisme, que tradicionalment ha estat proteccionista. Igualment, el neoliberalisme ha considerat l'Estat com un agent a reduir a la mínima expressió.

Durant més de 50 anys, BM, FMI, GATT i OMC s'han dotat del discurs neoliberal i han aconseguit forces triomfs a nivell de supresió de barreres al comerç internacional arribant a la globalització econòmica dels nostres dies. Però en lo de reduir l'Estat la cosa ha estat més difícil. Si bé ha aconseguit que bona part de l'empresa pública hagi passat a mans privades, és a dir la intervenció directa de l'Estat fos foragitada de la industria i bona part dels serveis, en canvi la influència de l'Estat no ha deixat de créixer en tots els nivells de la nostra vida, fent-se indispensable tant si s'ha d'apagar un foc, com si necessitem el permís per encendre'l.

La intervenció de l'Estat-nació no ha mort amb el vell proteccionisme, sinó que ha mutat cap a formes més sofisticades de protecció i suport. La competència en el paradigma neoliberal es dona únicament entre empreses, i està mal vist (i prohibit pel Tribunal de la Competència) que l'Estat intervingui directament sobre les empreses. Ja no es tracta de gravar aranzels a la importació, sinó de subvencionar l'exportació; no és subvencionen les empreses, sinó que se'ls aplica reducció en els impostos, se'ls incentiva per a que investiguin o es fomenta la contractació, s'abarateix l'acomiadament, etc.

La internacionalització de l'empresa és un tema d'Estat. Aquest ho afavoreix, ho potencia, i fins i tot, ho defèn. Els interessos de les empreses nacionals a l'estranger fàcilment es converteixen en interessos nacionals a l'estranger. Aquest és el nacionalisme liberaleconòmic. Se suposa que només competeixen les empreses, però si aquestes son interessos nacionals, llavors també competeixen els Estats. Competeixen en la nacionalitat de l'empresa que extraurà petroli de Nigèria, competeixen en la nacionalitat de l'empresa que vengui una flota d'avions, trens d'alta velocitat o una nova tecnologia de telefonia mòbil.

L'Agenda de Lisboa és el gran text del nacionalisme liberaleconòmic a la europea. En aquests moments, se'ns comença demanant que siguem bons estudiants, en molts casos se'ns obliga a assistir a classe fins els 16 anys; després volen siguem bons treballadors, que ens formem durant tota la vida, que sapiguem idiomes i informàtica, que si estem aturats ens continuem formant i no sortim del país, que tinguem disponibilitat per a la mobilitat, flexibilitat laboral, baixos salaris i jubilació als 67. Hem de ser competitius per a que la nostra economia (la de les nostres empreses) sigui competitiva i pugui exportar al mon sencer. Tot per la pàtria i el bé de l'economia liberal.